Partida Rol por web

- Shhh, Tofol tranquil queda Rabossa per a una bona estona... -va donar-li temps a dir just abans de concentrar-se per la feina.

Per un moment, quan tenia el fil a la mà tensat al màxim possible, va pensar que no ho aconseguiria. Aleshores tot va anar rodat i no va poder contindre un crit al obrir la caixa.

- Redeu quina vaina!!! -es va emocionar i en menys d'un segon ja tenia valorat tot el genero- Clar que sí Tofol, jo ho aguarde i ja repartirem quan toque. Encara que...

Va jugar una mica amb la diadema a les mans i es va alçar corrent per acostar-se a la Syndra i el Jarnut. Va ficar a les mans del grandot la poció i després es va dirigir cap a la semi-elfa.

- Syndra mira, mira, segur que et queda ben bonica! -li va fer una senyal per a que s'ajocara- La més bonica del corral i del carrer, de la figuera i la parra, i la flor del taronger, eu! Veus Tofol? jo també estic inspirada i en sé de rimar.

Va dir rient mentre el Tofol volia buscar portes. 

- Si en trobes alguna pega un bram i t'ajude a buscar les claus.

Totes les parets semblen sòlides. No veus res que pugui semblar una porta secreta.

Freda. Només pedra freda en tota la paret, freda com una nit sense el calor d'una femella sota les pells. No volia rendir-se pero allà no havia res a trobar o ell no era capaç de fer-ho. Se'n va anar cap a la foguera ja cansat de cercar i cercar sense fruits. Encara podia pujar al castell i explorar però fora plovia i no tenia ganes de mullarse, ja havia tingut aigua abastament per un parell de dies.

Va agafar el llaüt i va començar a tocar una petita tonada sense pretensions. Mentre tocava va dir-li a na Syndra

-Jo no em posaria la joia fins que sigui clar que és segura. Les malediccions no són extranyes en aquest tipus d'objectes. - va somriure a la gnoma i el seu esforç a fer glossa. Va negar i amb paciència li va dir - Reineta, no tot el que és capaç de pispar una cartera és una Rabosa de tota la vida i no tothom que rima és un bard. La sutilesa de la rima, la música de la veu, tot això i més ens diferencia però, per ser la primera vegada, està molt bé. La nostra Syndra és presta per inspirar a bards i poetes, de fet crec que ja li he compost com 6 cançons, 3 glosses i 4 parellats des de que la vaig coneixer.

Va encalentir-se les mans al foc i va dir

- Aquí sembla que no hi ha molt més que trobar. Pentura si escalés al castell podrien trobar qualque cosa nova, però és perillós, segur que totes les pedres son relliscoses a matar.

Vaig fer el cap arrere evitant que la Marieta em ficarà la diadema al cap.

- Les mans quietes... No em poses això al cap, no sense donar-li un bon ull, com ha dit en Tòfol... Primer ho revisaré per veure si te magia o qualsevol altra cosa...

Un llamp il·lumina tota la cova. El so es tant desgarrador que us obliga a taparvos les orelles. Us dona la sensació que fins i tot ha provocat un terratrémol al costat de les altres dues portes tancades. Sentiu una esquerda a la roca i sembla que la porta central, la més grossa, es mou al moviment de la terra. De cop, la porta cau avall com si la terra se l'estigués menjant, un pam, dos pams. Pols. Terra. So. Crits aguts. Al terra apareix una camada de rates gegants que busquen escapatoria per corredors de la torre. Sembla que es dirigeixen a la porta per on heu entrat, però per davant esteu vosaltres, asseguts al vostre campament. 

La porta queda clavada a mig caure, s'ha obert uns tres pams per damunt i les rates surten per tot arreu. Per l'obertura de la porta i per forats de terra que abans no existien.

- ¿Rates? ¡Quin fàstic!

L'eixam de rates us ataca mentre busca el camí de sortida.

- ECS, ECS, EEEEEECS!!!

D’un bot la Marieta es va alçar del terra i va tardar menys d’un segon en treure l’espasa curta. Era una qüestió personal de vida o mort, que si s’encantava molt podía acabar arrastrada per aquella marabunta de ratotes més grans quasi que ella. Que poc li agradaven les rates, menys des que li van contar que al seu veï Poti El Rossegó, li faltaven les orelles perque se les havien menjades els ratolins quan era xicotet.

- Menja’t les orelles d’altra, rata fastigosa! -cridà mentre d’altre bot cap endavant, va mamprendre a pegar “bastonaes” amb l’espasa les ratotes com a d’aquell joc que jugaven amb pals i pilotes, les rates van començar a eixir pels aires una rere altra- Fora, fora, fuss fuussss!!!

Jarnut portava una estona remugant per darrere dels seus companys, sentint-se una mica inútil pero, quan es van obrir les portes de l'infern i les rates van brotar como un torrent, el guerrer va somriure, va treure les espases com una exhalació i es va entregar al combat, amollant espassada sobre espassada, fent brotar xorros de sang al seu pas. El mortal ball del Jarnut va acabar amb una petita muntanya de rates mortes als seus peus.

Rates, rates grosses com cavalls!. Bé, pentura no eren tan grosses com cavalls però n'hi havia un munt i totes semblaven fugir cap a on ells eren justament. En Tòfol va mirar de deixar puesto d'un bot enrera mirant que les rates tinguessin un lloc per fugir mentre gritava

- Cago'n 40000 reputes sagrades. D'on ha sortit aquesta plaga?. Deixau que se'n vagin i només ataqueu a les que siguin agressives cap a vosaltres.

Na Marieta i en Jarnut semblaven que se'n sortien prou bé però na Syndra s'havia quedat una mica estorada amb l'estampida. En Tòfol es va colocar davant d'ella i va treure l'estoc travessant una de les ratotes com si fos una broqueta. De fet, si en sortien vius se la cruspiria perqué ben torrada deien que tenia gust de pollastre i ja estava fart de les raccions seques que no tenien gust de res. Avui menjarien rates. Segur que serien uns triats, però quan un ha estat un bard durant tant de temps s'aprén que de vegades es passa gana, de vegades el menjar et plou del cel i altres, no moltes, et plouen monedes d'or.

Només pensar en la rata que agonitzava al seu estoc li va venir salivera.

En Tofol es situa amb éxit davant la Syndra i aconsegueix que les rates no l'ataquin, enlloc d'això l'ataquen a ell, salten i salten rates contra el seu tors. L'armadura de cuir, però, para el cop i tot i que s'endú algunes mossegadetes a la roba, cap arriba a penetrar. En Jarnut, en canvi, amb la seva força aconsegueix espantar totes les rates del seu voltant, les poques que s'atreveixen a atacar-lo, no arriben a tocar-lo amb les espases que es mouen amunt i avall. 

La Marieta en canvi, després d'acabar amb la vida d'algunes, despistada, rep un atac per l'esquena d'una rata que aconsegueix saltar prou alt com per arribar-li al coll y li fa una ferideta abans de caure altra vegada al terra.

Just cuan creía que les rates caurien damunt meu vaig veure com en Tòfol es posava davant meu evitant que em caigueren damunt i sent ell atacat per elles.

Vaig sacar l'escut i la cimitarra i vaig començar a traure-li de damunt les rates al Tòfol, acabant en la vida de més d'una d'elles.

- El meu heroi... Aquesta nit et recompensaré con et mereixes...

Les rates que queden marxen com poden cap a fora i desapareixen per forats a l'exterior de l'entrada. Al vostre voltant veieu una munió de rates mortes.

Respireu fort després de l'esforç sobtat. A fora plou amb ganes. A dins ha tornat el silenci.

A la porta d'on han les rates sortit s'ha creat una obertura que hi cabríeu. Sembla que més enllà hi ha un passadís que s'endinsa en el turó.

Les rates se'n anaven deixant-lo amb una minsa recompensa a l'estoc però amb una de molt grossa a la sala. Hi havia rates mortes per tot arreu i sortosament no els havien ferit massa. Si els els haguessin barrat el pas podrien no haver-ne sortit tan bé. Semblava que na Marieta havia estat ferida d'una queixalada de rata, res que fos molt greu a no ser que... En Tòfol va somriure cínicament a na Syndra mentre aixecava una cella de forma divertida i li deia

- Recompenses? Per jo? No sé si et tindràs en peu en quan en Jarnut acabi amb tu... tens molta confiança a la teva resistència. De totes formes ara mateix tinc una petita cita amb qualcú. He d'atendre als ferits.

Va anar cap a na Marieta i li va dir molt seriós - No és res pero podria infectar-se. S'ha de xuclar la sang de la mossegada i escupir-la perqué no et posis malalta. - Va posar una posi molt afectada i li va dir - No es que vulgui fer-ho per si és pel teu bé faré l'esforç

La podia curar amb el seu poder però així era més divertit. Mai s'ho havia fet amb una nana que s'afaitava i aquell era un moment tan bo com altre. Tenia les mans llargues, no podia fer res per evitar-ho.

- Ai, ai, quin mal!!! -cridà tapant-se el coll amb la mà- Maleïda, em volies menjar les pàmpols, veritat?!

Va espantar-la amb l’espaseta, però es va donar compte, que ja no en quedaven quasi de les seues companyes, en part perque havien totes fugit del cau, en part perque el Jarnut havia fet una bona neteja de la situació.
 Es va remirar la porta aquella, ara oberta i li va caure tot el pes de la curiositat. A les Rabosa hi havia una cosa que les temptava més que unes bones pedres brillants i un sac monedes d’or, els passadissos per explorar.

Quasi es va oblidar del mos del coll i volia anar a veure què hi havia rere aquella porta, quan el Tòfol la va parar amb la seua cara seriosa de moments importants, dient-li que aquell mos es podia infectar. I ella, que havia vist a gent febril per ferides infectades però no tenia la més remota idea de medicina i que, preocupada per les rates i la porta, no havia atés a la conversa que el verd del Bocabruta havia mantés amb la Syndra, el va mirar escagarrusada.

- Qué?! No em puc ficar malalta, hem d’explorar la cova! -va dir-li pegant estirades a la màniga del seu company amb veu llastimosa- Aiiii, deixa’t d’histories i dona’t presa Tofol que no vull tindre febra, va.

Vaig sospirar amb certa resignació a les paraules del bard i vaig deixar que se n'anés amb la Marieta i jo em vaig apropar a Jarnut.

- Gràcies, en has acabat amb moltes i has fet que fugiren, ets bo amb les espases.

Vaig mirar a Tòfol i Marieta esperant a que el bard acabara amb les cures a la gnoma. Després de tot sàvia que cuan acabara la Marieta voldria explorar la cova.