Partida Rol por web

-Buscaré velas o antorchas. También agua y provisiones, mejor que no nos falten, y cualquier otra cosa que nos pueda ser de utilidad como una cuerda, palos y cosas así

Sigo estando muy serio, tanto que os sorprende. La temperatura se mantiene tras haber aumentado

Prepararé ropa de abrigo, zapatos cómodos, agua, algo de comida si puedo y me llevo el florete (o lo que sea con lo que estemos practicando esgrima).

- Durem galletes, no? I aigua. I torxes per si se mos fa fosc. I una manta!... ah, no... que ve n'Ardentis. Mantes no importa. Estaria bé anar armats, no?

Duré menjar, roba i sabates còmodes, farmaciola, corda torxes (si en puc trobar) aigua i recipients per dur-ne, un ganivet petit i floret o lo que sigui que estiguem empleant per practicar esgrima igual que na Margueritte.

Leire carraspea y enuncia con su linda voz, pestañeando.
- (lat) ¿Y los mayores? Van a darse cuenta.

Passam a El passat de Kelemen

- Moltes gràcies, sabia que podia comptar amb vosaltres - vos dic, mirant-vos - així ens veim demà dematí.

ESTIU DE 1186

Sol, bon temps, no massa pluja i més ganes de sortir de l'aula de les que mai haviau tingut... Però ara sou conscients de que sou aprenents, ja heu canviat la roba i els colors i factura de la mateixa fan que els guàrdies, els artesans i els altres al·lots no tenguin dubta de quí sou i quin tracte vos han de donar. Encara que continuau essent al·lots, així que encara hi ha bastanta flexibilitat al respecte. I els artesans encara resulten atemoridors quan vos criden per alguna malifeta que faceu, vos ho puc assegurar...

Yo estoy el grupo y practico esgrima con Sagitta, subo socializar 1Px y arma 1Px.

Jo apart de jugar amb els meus amics i passejar pels voltants, em dedic a ajudar a la forja. A més, també dedic temps a conèixer el meu nou "amic". Vaig sovint a veure el mussol blanc i alguna que d'altra vegada vaig fins a la casa del meu pare per veure si hi ha hagut novetats. La componanyia és benvinguda, però algunes vegades hi vaig només amb el mussol.

Sigo con mis prácticas de pelea, comenzando a plantearme seriamente comenzar a practicar con un arma, por aquello de tener más versatilidad a la hora de repartir leches. Acompaño a Kelemen, cuando me lo permite, en sus paseos, especialmente si va a visitar la casa de sus padres, no tanto por ver lo que pasa, sino para no dejarlo solo.

Els "aborígens" d'Osprey finalment comencen a confiar en tú. Pareix esser que no és la primera vegada que ha vingut un aprenent o un mag al "poble", però normalment venen a cercar qualque cosa o a qualcú, o a entrenar-se... en definitiva, que no venen precisament a passar el temps, són "perillosos". No lis fan gràcia. Ara, veient que passes cada pocs dies, cada vegada són menys reticents a tractar amb tú. I comencen a dir-te cosetes, com la història del nom del poble:

"Fa molts anys aquest poble hi havia establert un falconer a aquesta muntanya. Era un home sabi i famós, que s'havia instal·lat aquí pels animals amb els quals es podia fer. Hi havia unes àguiles meravelloses. La seva casa estaba aquí mateix, en mig del poble, encara que es va cremar fa molt. Va donar nom al lloc: Arrano arrantzale, àguila pescadora (haliaetum), acurtat a Arrano. Però poc després varen arribar els poderosos mags. Els descendents del falconer es varen possar al seu servei, però sempre varen quedar a fora, ja duien els seus propis serfs. Es feia la voluntat dels mags, que compartien una petita part de la seva riquesa, donant un sistema de vida a massa gent per aquestes rocoses muntanyes de les que no es pot treure res de la terra. Un dia va devallar de Doissetep un mag d'Avalon, que xerraba malament el llatí. Va demanar el nom del poble i no el va entendre. Quan varen aconseguir que l'entengués, va exclamar "Osprey" i li va dir així en endavant. En el moment va fer gràcia, però el mag, l'únic que havia tractat directament amb els arranites en décades, va extendre el nom entre els seus, i el mags entre els doissetepians... i aquests al propi poble. Els meus antepassats varen protestar, però el mag avalonés va maleir al cap del poble per que no pogués tornar a dir el seu nom de veritat. Cada vegada que provaba de dir-lo, s'oblidaba d'un altre nom. Diuen que va acabar sense saber xerrar, de tant que va probar de dir el nom d'aquí... La maladicció ja no funciona, però el nom... el nom no ha tornat."

-ESPACIO RESERVADO PARA FLINDI-