Partida Rol por web

Metus s'acosta a la porta, res no l'ataca i ningú li surt al pas ni res. La porta al seu costat, vos fa senyal de que podeu acostar-vos. La porta, això sí, no pareix en bon estat, ha agafat molta humitat i està encaixada.

- Que voy! Patapum potada!

En Fulminis va corrents fins on és en Metus i sense encomanar-se a ningú li pega una cossa al marc de la porta, on hauria d'obrir-se.

M'acost a la porta, i quan sent la potada que li pega en Fulminis em qued aturat, sense moure un sol cabell, pendent de qualsevol soroll que pugui indicar que ens han vist o sentit... després mir a na Sagitta i moc el cap...

Si veig que la porta s'ha pogut obrir i ningú ens ha sentit, seguesc caminant fins a la porta i guait a l'interior. Els explic breument el que veig i si no hi ha cap perill els indic amb un gest que podem passar.

Si no s'ha obert, primer observo l'estat de la porta, em trec la palanca de ferro, la col·loc on jo crec que puc fer més força (sigui per obrir-la, per rompre el pany, desmontar-la o el que sigui). Una vegada fet, em gir cap als meus amics:

- Ajudau vosaltres a mi? - dic fluixet, mentre faig una mica de força amb la palanca.

Si l'aconseguim obrir, guaitaré a l'interior i faré el mateix que en la primera opció.

Fulminis es llança impetuós contra la porta. Tant és així que quan arriba a ella i la colpeja, pràcticament la travessa, desapareguent entre els trossos de fusta podrida i les plantes. Quan reapareix, cosa que fa abans per als ulls del semi-nan Kelemen, ho fa embolicat en l'heura que cobria la porta, embolicada a tot el seu cos, fins i tot el seu coll ... Després d'uns segons de pànic i forcejament Fulminis s'allibera i està bé, amb unes marques al coll d'irritació i cremada, però està bé.

La sala a què heu accedit, Kelemen és el primer a veure-la, té un aspecte d'allò més singular. És una sala quadrada de grans dimensions, tipus gran saló d'un castell, inclosa una escala lateral de fusta. Però el que crida l'atenció és l'arbre de pedra que "creix" enmig de l'habitació, fent les vegades de gran pilar central. Les seves branques es confonen amb el terra del següent pis i l'escala passa entre elles. Una infinitat de plantes envaeixen la sala, com si fos una petita selva. Restes de barrils i caixes disseminades per la sala donen compte de la seva antiga funció com a magatzem, si més no provisional.

La llum amb prou feines entra per la porta que acabeu de tombar, perquè encara que Kelemen pot veure els buits de pedra de diverses finestres estretes, les plantes les tapen per l'altre costat.

Metus, després d'uns moments de pànic internament controlat, aconsegueix tancar la boca que havia quedat exageradament oberta en veure la "silenciosa" entrada de Fulminis.

Accedeix a la sala pel que queda de porta, evitant tocar les plantes. Immediatament intenta visualitzar o cercar algun vestigi o signe de perill (animals, plantes que es moguin, vigilants...) a la vegada que camina lentament cap el centre, al "tronc" de l'arbre de pedra.

Entr la darrera mirant que no hi hagi ningú pels voltants que ens hagi sentit. Un cop a dins vaig cap al peu de l'escala intentant no tocar cap planta, en arribar abaix de l'escala mir per amunt.

L'habitació és molt gran, la falta de llum la fa un món de foscor impenetrable excepte per Kelemen, que amablement vos ha descrit amb el seu limitat vocabulari llatí tot lo que veu.

En Fulminis, encara gratant-se i espolsant-se agafa una torxa o el que hagi aconseguit i la encèn dafora. Llavors passa espelmes i/o torxes una a cada company.

- No cremeu res... encara!

Llavors entra a fer llum a dins la sala i li passa una espelma a na Sagitta.

Cada un armat amb una espelma, la foscor es retira de la sala per descobrir una petita selva a l'interior. És impossible no trepitjar les plantes, perque estan per tot arreu. Inevitablement començau a endinsar-vos en ella i lo que vos havia descrit en Kelemen va prenguent forma i se li afegeix color. I es que no només hi ha males herbes, heura i mols, també hi ha flors. moltísimes flors, flors de tantes varietats que no arribau a identificar ni una petita quantitat. I creixen per tot. Entre això i l'arbre de pedra, quedau bocabadats, més mirant cap amunt que a on trepitjau. Fins que Kelemen trepitja qualque cosa que fa "crack"... i resulta ser un cadàver.

Encara que ja ha passat massa temps i l'escut de la seva banda ha desaparegut, la factura de les restes de la seva armadura no deixen dubte: era un guàrdia de Doissetep al peu de l'escala. Ocult com estava per la vegetació, apenes era sino un muntet d'heura. La carn del seu cos fa temps que va desaparèixer i és impossible saber com o quan va morir, però està clar que ningún s'ha molestat en treure-lo d'aqui. Una mica més de revisar la sala revela dos cosos més, un de un altre guàrdia i un altre de "despullat", al que només li queda un anell deslluit.

Al final de la sala hi ha una porta semi-oculta per una increible quantitat de mols que hi ha crescut a la paret i les restes d'uns quants barrils sense res a dins. Queda també, clar, l'escala.

- mmm... - mir amb curiositat els cadàvers que hi ha per terra una estona, així com també l'anell del guàrdia, però després vaig directament cap a les escales. Després de comprovar l'estat de la fusta, si no hi ha perill, pujaré uns quatre o cinc escalons. Després m'aturaré per mirar cap amunt i escoltar si sent algun soroll al pis d'adalt.

Intent no mirar gaire els guardies, i esper a que Kelemen digui si sent res al pis de dalt. Me fix en el cadaver de l'anell, a veure si l'anell me crida l'atenció per algo.

- Jo he vist moltes cabres mortes i això no deixa de ser el mateix - diu per si mateix mentre s'acosta pegant grans passes cap a l'esquelet.

En Fulminis agafa l'anell sense pensar-s'ho dues vegades! Veis clarament que no és pel valor econòmic que pugui tenir, sinó perquè està convençut de que és "una cosa màgico-xunga de les que té el seu pater". Llavors li mostra a na Sagitta sobre la mà. Si algú fa intent d'agafar-lo, se'l fica al sarró i aixeca un puny amenaçant.

Mir l'anell sense tocar-lo, algun símbol/inscripció que pugui reconèixer?

Els morts poden contar coses.- Dic xiuxiuejant, a la vegada que fa carusses sota la llum de l'espelma.- Buuuuuu.... jur, jur.

Després, Metus s'acosta a algun dels morts i intent esbrinar possibles causes de mort, no sols ferides (bastant improbables donada la descomposició), però sí disposició (si estan agolpats a la porta), si va haver-hi combat, si fogien d'algun lloc, si els atacaren d'alguna banda...

- Segur que han estat estat les plantes... aquestes traïdores... no te'n pots fiar gens d'elles, sobretot de les que tenen flors grogues... són les pitjors... - dic amb molta naturalitat, com si fos alguna cosa que tothom ja sap, o fos una obvietat com una catedral.

L'anell és de bronze i de bona factura. Té un petit escut en plata amb la forma d'un arbre, escut que Sagitta no reconeix, però que havia ser de la banda del mag de la torre.

Els cadàvers no han estat mutilats, però alguns ossos sí estàn romputs (particularment el coll, les mans i ossos propers i els turmells i ossos propers). Es diria que les plantes lis varen atacar per sorpresa, o aquesta és la impressió que teniu.

Kelemen comprova les escales, que encara que són de fusta i aquesta haver vist dies millors, aguanten el seu pes, gemegant, però aguanten el seu pes. Potser seria convenient prendre qualque precaució per pujar...

- Espera Kelemen, deixa'm pujar a mi primer que hi tenc més pràctica. Ademés, he duit corda!

En Fulminis amaga l'anell i s'acosta a en Kelemen i a l'escala just quant sent gemegar els escalons. Llavors, en un pim pam s'ha cordat ell i s'ha enfilat fins adalt de tot amb la gràcia d'una cabra. No mira prim si romp branques o parets o res, però ja és adalt i la corda penja.

- Va, va! Que si no no veurem el que ens falta!

En Kelemen es retira just en el moment en què en Fulminis comença a pujar, pensant que no seria molt bona idea que dues persones romanguessin a l'escala al mateix temps. Just quan veu que en Fulminis desapareix al primer pis, pos un peu al primer escaló i començ a pujar. Quan sóc adalt, guait cap abaix i dic:

- Pot pujar un altre, no és tan difícil!

Mentre els altres nins van pujant em qued al buit de l'escala per si algú necessita ajuda o si l'hem d'estirar cap amunt amb la corda.