Partida Rol por web

Metus, ja espavilat de la darrera vegada que ha intentat pujar les escales, s'aferra fins i tot amb les dents. Evidentment no és ni de bon tros tan àgil com els altres, així que puja el darrer.

En guaitar el cap al pis de dalt, l'escena que veu (Fulminis pegant potades, Sagitta intentan aturar-lo...) fa que posi cara de "oh, no...., altra cop no...".

Mir l'estrany símbol de la porta, intentant trobar-li un significat a un cercle de fades amb un quadrat a dins i tallat amb unes aspes de molí... mmm... De cop i volta sent el crit de Fulminis i veig que es precipita cap a la porta, mentre na Sagitta ho intenta evitar... una mica assustat a causa de la interrupció dels meus raonaments, faig dues passes enrera, limitant-me a contemplar la situació amb cara mig d'espant i mig de curiositat, com a esperant que passi alguna cosa xunga.

Sagitta obre molt els ulls quan se n'adona que el símbol és el mateix que al laboratori de la seva mare, però per desgràcia, encara que comença a fer el moviment de interpossar-se, no arriba a temps d'evitar que Fulminis arremeti contra la porta. Llavors passa una sèrie de coses difícils d'explicar pels vostres limitats coneixements:

a) La porta es trenca i cau estrepitosament entre un nuvolet de fusta podrida i floridura, revelant una habitació enorme i de sostre molt elevat, de dos pisos d'alçada, amb una mena de passadís superior de fusta obert a la sala. La sala està envaida d'una innumerable quantitat de plantes, flors, arbustos i fins i tot un arbre creixent entre les restes de provetes, taules i material de laboratori. L'arbre, de fet, travessa el sostre de l'habitació.

b) En el mateix moment de ser tocada, la porta emet una lluentor verdosa que sembla "encomanar-se" al peu del seu agressor, Fulminis.

c) La mateixa lluentor verdosa no només vos banya a vosaltres, sinó també la figura d'un home prim i calb vestit amb túnica que levita en posició de lotus sobre els vostres caps, observant l'escena. La visió dura tan sols un instant.

d) En els següents segons Fulminis té una sensació molt estranya al seu peu. La sospita que alguna cosa li passa es veu confirmada quan a través del seu calçat sorgeixen arrels que comencen a aferrar-se amb força a terra.

A Fulminis Tú estás sonat!! totes aquestes coses "mágico-xungues" son xungues de veres! No pots entrar al laboratori d'un mag per mort que estigui! Ja està bé! quan es juga amb màgia s'ha d'anar alerta!

Metus, ja a dalt del pis, crida - EL CALB!!!! - Assenyalant-lo.

Llavors, veient que Fulminis comença a "arrelar", l'instint fa que corri cap a ell, li agafi el peu i l'alci, intentant evitar que el peu toqui terra i agafi força. - Aguanta Fulminis! Que no et deixarem plantat...!!! - mirant desesperadament als altres dos.

En Fulminis és tot ulls, ara! Es doblega endavant aixecant el peu que intenta arrelar el més enlaire possible, espolsant amb totes les seves forces per llevar-se la sabata.

(prov)- Fora, bitxo, fora!

Se vos ericen els pèls dels braços i del cap...

Quan veig el panorama, vaig corrent cap a Fulminis, li agaf una de les sabates i estir amb totes les meves forces...

- Fulminis! Seu-te enterra i nosaltres estirarem... Si et feim mal avisa! - dic mirant la sabata i les arrels... anant ben alerta que aquestes no m'agafin a mi... - L'Heu vist? Hi havia un tipo calb volant per l'habitació! UOOOOO!!! - Dic finalment, mentre faig una ullada ràpida a l'interior de l'habitació per comprovar que ja no hi és (tenc segona visió...)

Els nervis de punta, cadascú fa el que pot per superar la crisi, sobretot centrant-vos en el tema del peu de Fulminis. Per desgràcia, seguint amb la tònica de coses difícils d'explicar, Fulminis té una reacció d'allò més estranya: els vostres cabells es estarrufen, sentiu una mena de calfred recòrrer el cos (sobretot els més propers a ell) i de sobte sona un terrible impacte contra la torre, que s'agita, havent estat impactada per un llamp. Afortunadament la torre aguanta bé tant sobre
vostres caps com sota els vostres peus, encara que un nuvolet de pols cau sobre vosaltres. Aquells que estàveu aixecats, és a dir, tots menys Fulminis, de la sacsejada acabeu o bé per terra o bé estampats contra una paret (només contusions). Per sort ningú cau escales avall.

Centrant-vos de bell nou en el que bonament podeu en comptes de posar-vos a plorar com mocosos, per a la vostra sorpresa descobriu que sota la sabata de Fulminis hi ha un peu-planta de Fulminis: el peu s'està acabant de convertir en arrels i la cama s'està convertint en una mena de tronc...

I el senyor calb ha desaparegut per art de màgia novament.

L'estupor us envaeix, però un nou soroll arriba per treurer-vos d'ell: un aleteig d'ales de corb que s'endinsen en el laboratori, posant-se sobre en terra. Tot seguit uns cruixits d'allò més desagradables anuncien la transformació del corb nouvingut primer en un humanoide amb bec, urpes, semi-deforme i en només uns instants en un home baixet, lleugerament encorbat, vestit amb túnica i amb un prominent nas aguilenc.

-Perdo Vim! -exclama en llatí al mateix temps que agita les seves mans de forma molt curiosa- Fora ara mateix d'aquí, mocosos- borda més que diu amollant-vos una mirada furibunda, difícil de descriure en paraules.

Per a la vostra sorpresa fins i tot Fulminis pot retrocedir, doncs el seu peu, encara descalç, ha tornat a la normalitat.

Metus, encara amb  el peu de Fulminis agafat, observa el corb-home, llavors observa el peu que té a les mans i conta... un, dos, tres? tres peus?... Ensuma el peu que té a les mans i llepa el dit gros... mmm, no, aquest no és meu... Adonant-se immediatament de la situació absurda torna el peu amorosament a Fulminis i xiuxiueja.

- D'això... nois... i si feim una retirada estratègica amb el que hem aconseguit? Pensau que més tard haurem de donar explicacions als nostres paters...-

Kelemen cau de cul en terra i veu, amb una mescla de por i meravellament, l'escena que es crea davant ell.

- uouououooo!!! d'on ha sortit aquest corb... vull dir tio, o cosa!!! ... crec que seria bona idea sortir d'aquí! - dic, amb els ulls com a plats, mentre em vaig fent enrera, amb mans i peus, sense apartar la vista del fabulós espectable. Quan arrib a l'escala, m'atur i mir el que fan els meus companys - vavavaa! No l'heu sentit?

- Mmmmm mmmm... gràcies? - diu en Fulminis no gaire convençut mirant, amb una rialla i ulls ben oberts de fascinació al peu i a l'home-corb alternativament. Repeteix baixet... (prov) - Perdo Vim... mola!

Discretament cerca la seva sabata i quan la troba se la calça, fent-se una mica es ronso, mirant de cua d'ull al senyor corb.

- Què se n'ha fet d'aquell senyor calb? - demana així a l'aire...

Quan comença la transformació ja estic baixant.

Després de tan impressionant escena trigueu bastant poc en desallotjar la torre. Uns amb més dignitat, altres amb menys, uns més ràpid, altres amb més dificultats, però aconseguiu tots arribar fins a la porta i sortir a l'exterior. No aturau fins arribar al lloc inicial de l'exploració: el carreró que donava a la placeta de la torre. Des d'allà contempleu com les plantes tornen a la vida, com reactivant-se. Un corb gralla a la nit.

En Fulminis, quan pot recuperar l'alè diu amb la seva millor cara d'il·lusió:

- Uoooooo! Quina passada! Quan hi tornam? Al següent canvi d'estació? I va el meu peu i PAM! ARRELA! I llavors ve el corb i PERDO VIM! Chas! I el calb allà surant! UOOOOOO!!!

- Siiiii!!! I has vist quan el corb ha fet *crec crec cloc scrac* i va i es transforma en un home lleeeeig!!! Jo m'he caigut de cul en terra!!! Quin susto que m'ha donat!!! i aquell llamp que no sé d'on ha sortit??? uoooo!!! Quiiiinaaaa pooor!!! No hi ha més torres misterioses per entrar??!!! - dic, amb un subidon d'adrenalina, gesticulant cada paraula i amb els ulls brillants de l'emoció.

Estau sonats... a mi m'agradaria sobreviure a l'aprenentage sincerament. Bona nit.