Partida Rol por web

He creado esta escena para roleo libre entre jugadores, ya sea entre capítulos o por si se quiere desarrollar alguna conversación paralela.

APÉNDICE DEL CAPÍTULO IV - LLUISA Y PAU HABLAN TRAS EL ENCUENTRO CON NISAUNIN

Quan es varen separar del grup per a fer camí, la jove va mirar als ulls de sa germana. Pareixia la mateixa persona però no ho era, què havia passat quan es varen separar? 

-Pau, hi ha una cosa que no sé com dir-te...- Lluisa es mirava les mans fent força per a atrevir-se a dir-ho en veu alta -Quan et vares anar a fer coses de gent lletrada com tu, em vaig sentir molt sola.- un nus en la gola se li va fer a la pobra, va fer uns colps de gola i va continuar -en certa manera vaig creure que m'havies abandonat com feren els peus pares quan vaig nàixer, sé que no és així però no vaig poder pensar una altra cosa.

Pau va minorar el seus passos per fer distància amb el grup, des que Lluisa havia tornat que volia parlar amb ella. Semblaven haver passat massa coses en aquell temps que havien estat distanciades. Al veure que la seua germana tenia certa dificultat per parlar, Pau va fregar la seua esquena amb gest comprensiu.

— No patisques...

Ho va dir fluixet però transmetent confiança, les primeres paraules van fer que la llàstima i les seues pròpies vivències acudiren al pit de Pau. Va guardar silenci, deixant que Lluisa expressara amb paraules allò que necessitara deixar lliure de la seua ànima.

— Ho sent moltíssim germana —de veres ho sentia i així ho mostrava a Lluisa—. No em pensava que la meua partida fos més traumàtica per vosaltres que per mi. Ben cert és que havia de ser així, però... —Va deixar caure la mirada, pensativa, abans de dirigir-se de nou a ella.— Quan vaig eixir cap a Lleida els meus pensaments estaven amb vosaltres, t'ho asegure, vaig passar molta por i incertesa. Mantindre el meu secret a Sacre era una cosa, a l'universitat... L'unica sort va ser el meu mentor, l'amic de pare, que assabentat de l'asunt em va aconseguir una cel·la per mi sola. Em va costar molt fer amics i soles estudiava, pensava constanment amb vosaltres. Quan pare em va escriure per dir-me que vas deixar el poble, em va costar molt controlar la preocupació. ¿Què va passar germana, on has estat tot aquest temps?

Lluisa escoltava allò que li deia sa germana, veia la veritat en les paraules que ella li transmetia i no podia fer res més que acceptar-les de bon grau. És més, quan va aplegar a explicar lo complexe de guardar el seu secret es va sentir esgarrifada davant la situació de manca d'afecte que havia patit Pau durant la seua aventura i li va agafar la mà mentre continuaven caminant.

-Sento molt que estigueres tan a soles... si tan sols hagués pogut estar amb tu tal vegada hagués fet el teu camí de coneixences més planell.- va estrényer suaument la mà d'en Pau -Vaig actuar com  una boja quan em vaig anar, no vaig pensar en el huit que deixava ni les preocupacions que generava. Jo... Jo vaig ser una egoista amb el meu comportament i allò que em va passar va ser la conseqüència dels meus actes.- li costava fer front al que anava a dir, a ningú li havia contat el que havia passat ençà que va eixir per la porta del convent -Pau, si et contès el que em va ocórrer em continuaries estimant? Ja et vaig dir que la meua ànima està ennegrida, he pecat contra Déu de les formes més horribles mentre vaig estar al servei de la meua cap a "Els nois-rojos". En aquell niu de vici i calamitat ens furtàvem els uns als altres per a tenir més que recelar i ser més que els altres, menjàvem més fins trobar-nos malalts per si l'endemà mancava mentre ens escridassàvem i féiem gresca si feia falta, més d'una vegada he fet ús del meu cos per a que altres feren el que jo no volia fer per gossera.-  totes aquelles paraules les havia dites mirant el terra, no podia veure la cara de sa germana mentre per fi contava tot el que havia fet, tenia massa por de veure el rebuig o la ràbia als seus ulls -Veus perquè no volia dir-ho a ningú? Com vaig a ser acceptada per algú si he fet tot el que ens va dir el nostre pare que no férem? 

 mb calidesa Pau va estrènyer la mà de la seua germana quan aquesta li la va agafar. Feia tant de temps que no l'havia vista que de cop i volta va recordar tant que l'extranyava, semblava que feia una eternitat des l'última vegada. Havien canviat moltes coses, com va poder comprovar a l'instant que Lluisa parlava també de les seues desgràcies.

— És clar que t'estimaré Lluisa... —Va dir mirant-la amb els ulls plens de llàstima pels moments perduts.— Sempre.

La va escoltar, mentre subjectava la seua mà i el seu ànim. No anava a dir que no li generés sorpresa escoltar allò que tant li estava costant confiar-li sa germana, sorpresa i tal volta tristesa, però res d'això faria mai que la rebutgés. Va sospirar, mirant-la amb tendressa.

— Ai Lluisa... Pare també ens va ensenyar que el penediment i la penitència són camins que tots haurem de prendre alguna vegada a la vida —va dir amb veu dolça tractant que l'ànim de Lluisa millorés—. També que no hi ha cap pecat que el nostre senyor no perdoni en aquest camí. I qui som la resta per contradir les paraules del Senyor? —Va somriure amb timidesa, com sempre havia fet.— Per greus que siguen els teus pecats, jo t'accepte i t'acceptaré sempre germana.

Lluisa va tremolar al escoltar les paraules de sa germana, sospirava amb cada paraula, assentia amb cada frase intentant memoritzar-les per a fer el seu camí tortuós fins la redempció, i quan va escoltar les paraules del final, eixes la varen trencar doncs feia molt de temps que ningú li mostrava eixe afecte natural i sincer.

En aquell moment es va aturar frenant a Pau i la va veure amb ulls plorosos, sabia a ciència certa ja que passés el que passés ja sempre tindria un lloc on trobar-se acceptada, al caliu de sa família. No entenia com havia oblidat una cosa tan simple, tan habitual i constant en sa "casa". La vida donava moltes voltes però al final sabent on ets ben rebut sempre hi torbaràs pau i comprensió, sense voler evitar-ho va abraçar-la i les llàgrimes li varen sortir.

-No sé que faria sense tu, Pau, sempre tens la paraula correcta per a ajudar-me- va torcar-se els mocs sonorament i va eixugar-se la cara -, ben cert ets un home de ciència- va clucar un ull amb cura -ara bé, i partint de tot això, vull ajudar-vos en la vostra recerca però em dona la sensació de que hi ha alguna cosa que no em contes, germà... Et note diferent, abans en el castell, quan érem a punt de morir... 

La xica no podia llevar-se del seu davant la imatge de Pau i el que havia passat, com per art de màgia s'havia enfrontat a les serps que la rodejaven, com ho havia aconseguit? 

Pau mirava també a Lluisa amb els ulls plorosos, però somreia amb la calidesa que sols podia compartir amb la seua germana. Perque el sentiment era fort encara que no tinguessin el vincle de la sang, tant ella com Marc eren els seus germans d'esperit, amb els que havía crescut i s'havia criat, acaronats per la cura del pare Claudio. Quina realitat era que Pau era la seua neboda,  encara que s'amagués de la resta, era un secret del que no es parlava però tots al convent coneixien de l'únic i últim pecat de la germana del retor.

—  I sempre la tindré per tú, germana.

Va riure fluix quan Lluisa va nomenar-la com home. Pau s'havia acostumat a viatjar d'un costat a l'altre, en especial a ser home a ulls de tots, a tindre cura d'ocultar la veritat pel perill que suposava a certs àmbits. Però s'havia acostumat, tant que es sentia còmoda dintre d'aquella dinàmica i de vegades dubtava. No era ni l'un ni l'altra i... No l'importava gens. Mentre no descobriren el seu secret i podera seguir treballant en allò que l'apassionava sent només Pau a ulls de qui fora, ja estava be. 

Quan Lluisa va treure el següent tema de conversació, la jove va mostrar certa incomoditat, retirant la mirada cap al camí un instant. Durant eixe sospir que va brollar del seu pit, es va mantindre en silenci, pensativa, fins que va parlar amb un fil de veu.

— Lluisa... Hi ha coses que no sé si podries entendre ni si jo podria contar-te... Però vull ser-te sincera i necessite que no parles d'açò amb ningú —la va mirar seriosament, no a mode de cap tipus de sermó, sino amb la serietat que necessitava d'ella—. No sé si recordes al doctor Llorenç, l'amic del pare que em va portar a Lleida. És el meu mentor i ens dediquem a estudiar... —Va baixar encara més el to amb el que estava parlant, era difícil escoltar-la inclós al seu costat.—Coses fora de l'usual. Pertanyem a una societat secreta, el Concili d'Anatema, és per això que has vist coses normalment extranyes al meu voltant, germana.