Partida Rol por web

Primavera de 1185. Un somni es fa realitat, en el sentit més literal de la paraula. En reproduir la visió del port has obert una nova via, un nou camí al teu destí, el que en certa manera resulta aterridor. Gairebé tan aterridor com la destinació que et deparava de no haver aturat Protantus al Tremere enfurismat.

Estàs tan ensimismat amb els aconteixements que gairebé no arribes a entendre lo que et diu el teu nou protector:

-Un petit lladre, quina ironia. Saps lo que significa "ironia"? Tant és, no obstant confii en que sàpigues lo que significa "autoritat" i "llei", perque has començat a un costat i vindràs cap a l'altre. Tens qualque cosa que vulguis dur, qualcú de qui t'haguis d'acomiadar? Et concedesc fins demà a primera hora del matí. Vine a la posada del Gall de plata, segur que la coneixes -amb un gest ràpid, que no veus venir, t'arrenca uns cabells amb la seva ma dreta, vella però fina i decidida- Soc mag, et puc trobar sempre que vulgui -diu agitant els teus cabells molt per damunt de tú- serà millor que venguis demà.

I amb això es gira i comença a caminar, acompanyat de l'altre mag, que s'allunya amb ell, però que continua mirant-te amb un odi difícilment explicable en paraules. L'aprenent també et mira uns segons, però ràpidament centra l'atenció en el seu iracund mestre.

Evidentment, el que faria qualsevol nin de 9 anys.
Corre Metus, corre, corre, CORRE!!!... ara gira al mercat a mà esquerra, fica't per devall la paradeta de la vella Apolònia, esquiva el carretó de peix del Manel, bota els barrils que delimiten el pas dels cavalls. CORRE METUS!!!
Enfonyat sota els faldons de la taula del Marcel, continúa sota les taules direcció a la fruiteria i amagat sota l'escala de fusta que puja als estants de tapissos. Allà lleva la fusta podrida de la paret. Respira Metus, respira...
Entra a dins de la paret, enfilat pels canalons (compte amb el cinquè, encara està amollat), puja cap a la terrassa de la vella casa vermella, i espera...
Un... dos... tres...
Espera... respira... pensa...
Quatre... cinc... sis... ARA!
Surt al terrat, agafa esprint i BOTA!!! Corre pel sòtil de la Taverna de la Mar Blava... Agafa força i BOTA!!!
Cau sobre les teules... deixa't lliscar fins el finestró i queda't quiet...
Espera... respira... pensa...
Dotze... tretze... catorze... Ja vos tenc.

Els tres mags caminant cap a la posada del Gall de plata.

La gent pensa sempre en format de terra, però desconeixen que Barcelona té clavegueres i també teulades, per on es pot anar d'un lloc a un altre molt més aviat.
Aquella sensació de poder... en un moment estava a dos pams a l'aire, subjectat pel vell mag malcarat, i a l'instant estava al seu darrera, veient pels ulls del jove... i una idea, una simple idea... i PATAPAM! garrotada!

El cor em diu "fuig lluny d'aquí"... el cervell em diu "pensa... espera..." i l'instint em diu "endevant!". Moure's per les teulades implica equilibri. Entendre la gent i el que vol també és equilibri. Els altres nins no ho han entès mai. Equilibri... aquesta és la clau... i el mag que m'ha arrencat els cabells semblava en tot moment tan... equilibrat... tan segur i recte.

"Soc mag", m'ha dit, "et puc trobar sempre que vulgui. Serà millor que venguis demà". Pot ser és cert, pot ser ets mag, però jo som qui coneix el port, i jo també et puc trobar sempre que vulgui, així que... i si en lloc de veure'ns demà, t'esper a la porta de l'habitació, abans fins i tot de que tu hi arribis?

Tens l'habilitat, l'ímpetu corresponent a la teva edat i la por ficada a la sang, així que corres com mai per avançar el mag, avançar-lo i poder treure-li un avantatge que necessites per a la teva tranquil.litat mental ...

Ho aconsegueixes, aconsegueixes arribar abans que ell al Gall de Plata, colar-te en ell discretament, esquivant en Mateu, el ganàpia que s'encarrega de la seguretat a la posada i aconsegueixes assistir, entre les ombres a l'arribada de l'estranya comitiva, sense que ells et vegin. És una posada gran, amb moltes habitacions a dalt, així que necessites escoltar quina habitació li donen.

El posader, Andreu, lis reb tot d'una i aconsegueixes escoltar el preu, tres morabatins i tres quarts, suficient per a una habitació doble. Ja saps on és, no és la primera vegada que et coles allà a "despistar alguna cosa", trepant per la façana a la nit. Tot seguit es retiren a un reservat, darrere de la barra, impossible seguir-los.

Molt bé, i ara què?

Som prou llest com per saber que no he d'interrompre un habitacle reservat (l'última vegada el Marcel Ull-tort va jurar que m'arrencaria les orelles per haver escoltat d'un reservat el "cop" que planejaven a Capitania del port). Així que aniré a acomodar-me a davant la porta de l'habitació, esperant que arribi el mag.

Així com arribi li diré que ja estic llest, que no necessit acomiadar-me de ningú, perquè ningú espera un lladre com jo (tot això amb aire decidit i autosuficient, encara que em tremolin els genolls, és clar).

Com que supòs que la seva intenció és partir de la ciutat, durant tot el camí cap on sigui que anem, no m'atur de demanar i d'interessar-me pel seu funcionament i l'organització que tenen els mags. He vist que el vell que m'ha amenaçat tenia com a "criat" un jove passarell, així que supòs que tenen algun tipus d'organització.

Vaig a un lloc nou, on hi ha gent nova, segurament perillosa, així que pretenc anar-hi el més ben informat possible. Els rumors al port de Barcelona m'han salvat més d'una. És important saber de la gent i dels rumors, i la meva gent, a partir d'ara, seran els mags, per això és important saber tantes coses com pugui dels mags.

Muntes guàrdia durant una bona estona fins que finalment et pot la son. Intentes per tots els mitjans no quedar adormit, si més no amagar-te a qualque racó del passadís, però el més que aconsegueixes és quedar assegut amb l'esquena contra la paret, al costat d'una biga...

Despertes d'un sobresalt al "candorós" crit de "Lladregot! Desperta i baixa a esmorzar ara mateix o t'arrossegaré jo mateix de l'orella fins al pis de baix" juntament amb uns "subtils" forts colps amb el puny a la porta.

Estàs a un llit, has dormit com un tronc, ja és de dia i l'estrèpit provenia del passadís, de Marcel. No tens ni idea de com has arribat fins aquí, encara que és fàcil suposar que fos el mag el que et transportés o donés ordres perquè ho fessin. D'altra banda tampoc és la mateixa habitació ...

Al poc baixes, encara espantat, mentre fora se sent Barcelona despertant a un nou dia. A la planta baixa està Protantus acabant el seu berenar (un car brou de pollastre amb verdures d'olor meravellós).

-Berena ràpid, ens anam -diu senyalant un troç de pa del bò, un bol de brou i uns trocets de formatge -Ah i que sàpigas que et vaig dir a la porta a trenc d'alba, no a la porta d'una habitació que no he emprat fins que et despertin. Si has de ser el meu aprenent, haruràs de fer les coses exactament com et digui o pot ser et passi qualque cosa per no fer-me cas. Ets un al·lot espabilat, però no saps res de mi ni de perquè prenc les decissions que prenc. Entretant no ho sàpigues, seguiràs les meves ordres tal i com et digui.

El seu to de veu no ha deixat cap dubte. Curiosament després no pareix gens emprenyat, no té cap problema en fer-te cas quan li comences a demanar coses, ja berenats i camí de la sortida de la ciutat. Ell s'ha despedit d'un altre persona, un català que pareixia molt còmode a la posada però que no havies vist mai (i que, per suposat, ha xerrat en llatí).

Per començar et confesa que te 116 anys, encara que no ho paregui, i que la seva infància no va ser tant diferent de la teva, encara que a una ciutat. Les ha vistes totes, de tots colors, i amb màgia. No pots ni començar a imaginar lo que ha hagut de suportar, així que ni imaginis que li podràs prendre el pel. Llevat d'això i de fer exactament lo que et diu que has de fer, no pareix tenir problemes amb tú.

Et diu que anau (a peu?) cap als Pirineus, que és on està Doissetep, la seva Aliança, una espècie de castell molt gros que dona cabuda al alguns dels mags més importants i poderosos de la seva Ordre, l'Ordre de Hermes. Que quí són aquests... bé, ja hi haurà temps per explicar-t'ho amb calma, però que sàpigues que és una organització de mags estructurats en cases que va sorgir fa més de 400 anys i que arriba a totes bandes d'Europa. Sí, cases, com les nobiliàries, cada una amb la seva personalitat. La nostra? Els seguidors de Guernicus, el nostre fundador. Era un mag just, bo, que perseguia, literalment, que es fes justícia. Així que aquesta és la nostra responsabilitat, fer que els mags segueixin les lleis que varen jurar complir quan varen entrar dins de l'Ordre. Sí, sé que ets un lladregot, però això no és un problema, sino més bé una virtut, donat que només un lladregot pot atrapar a un altre...

Doissetep, sí, Doissetep. Divaga i diu moltes coses en llatí, com els cures, però li treus que és un lloc molt gran, amb centenars de persones, a un lloc molt aillat i fred, però amb moltísim de poder, la biblioteca més grosa de tota l'Ordre i el concili de mags més gros i poderós de tot el Tribunal de Provença. 23 mags i 7 d'ells arximags, gens menys, la meitat dels arximags del Tribunal...

I allà, a Doissetep, aprendràs llatí, a escriure, a formular magia, els secrets de l'Ordre i les seves lleis. Aprendràs a ser un seguidor de Guernicus digne i, qualque dia, arribaràs a ser el Quaesitor d'un Tribunal. Compartiràs classes amb altres aprenents i aprendràs a conviure amb ells, a superar-los i sobreviure als nous enemics... i, pel teu bé, a fer amics i aliats.

Uns cavalls vos estàn esperant a la sortida de la ciutat, a un petit estable just darrera de les murades. Amb ells les milles volen sota les seves peülles i ràpidament els Pirineus van agafant relevància. Viatjau durant dies, però amb Protantus no pareix haver res a lo que tenir por. Encara que tú li demanes moltes coses (a les que ell va contestant, encara que cada vegada és més críptic amb la informació que et dona sobre Doissetep, tal vegada vol que la vegis tú mateix), ell també et demana tot tipus de detalls sobre la teva curta vida. El seu to de veu és del tipus innegable, així que li vas contant, encara que res no et pareix massa important, vaja, gens rellevant.

Després començau a ascendir, abandonant els camins més emprats, sempre cap amunt, fins que un dia, apareix Doissetep. Res de lo que t'havia contat Protantus et serveix per amortiguar la primera visió d'ella, poques coses podrien.

DOISSETEP

Localitzada a l'interior de la serralada dels Pirineus, està lluny de la civilització. Sorgeix grotesca i malenconiosa a la part alta d'una fosca i freda muntanya, i inspira por i sorpresa en la majoria dels que la contemplen, especialment quan el vent glacial assota el cim de la muntanya. Construïda a la part alta d'un petit altiplà, en una de les més altes i aïllades muntanyes dels Pirineus Occidentals, Doissetep s'alça enorme i laberíntica. Només un camí puja la muntanya Celidar, serpentejant cap amunt a través d'innombrables ziga-zagues i precipicis.

Emmarcada entre dues parets de roca d'un avenc a través del qual s'enfila el sender, s'aixeca la llegendària fortalesa. Poques persones han oblidat mai la primera visió de Doissetep.

Construïda gradualment al llarg dels segles, Doissetep és ara tan gran que ningú ha pogut dibuixar un plànol detallat o si més no aproximat d'ella des de fa dècades. És un lloc laberíntic, d'estil exòtic, de confusa organització o lògica. Una vintena de torres cobreixen el cim de la muntanya, cadascuna d'un disseny i aparença diferent, barrejant-se en un bosc de roca. L'arquitectura és extremadament eclèctica, i conté elements romànics, musulmans i fins i tot gòtics, així com altres estils d'origen desconegut. L'Aliança és per tant un batibull d'estils, sense cap intent de mantenir un estàndard arquitectònic. Mentre que alguns constructors han estat ostentosos i preocupats per l'aparença, la preocupació més habitual ha estat la practicitat. Hi ha torres rabassudes de basalt, pavellons romànics florejats, claustres amb pilars, tot envoltat per unes enormes muradas emmerletades (que també són una cacofonia de diferents estils).

A dia d'avui l'Aliança ha cobert completament el cim de la muntanya i cada nova construcció estarà a partir d'ara precedida per la demolició d'un dels edificis vells. Tal és la manca d'espai i lo laberíntic de l'Aliança, que entre diversos edificis hi ha passadissos de fusta tancats suspesos per sobre del terra, construïts per proveir conductes ràpids i calents entre les diverses torres i edificis per als mags i els seus aprenents.

Sota Doissetep, a mig camí del peu de Celidar, hi ha un petit llogaret de muntanyesos, anomenat Osprey, amb alguns horts pedregosos i uns pocs animals (sobretot cabres) pasturant al seu voltant. El lloc en si és un pobre i pudent nucli de serveis per als poderosos i rics mags de Doissetep.

Aprofit el viatge per demanar-li sobre conceptes com el de justícia, lleis, bo, dolent... per a mi són bastant estranys i sobretot molt subjectius, i el fet de poder parlar amb una persona sàvia per primera vegada, i no amb un lladre o amb un guàrdia, és... summament estimulant, perquè no dir-ho.

Ah! i respecte a l'arribada a Doissetep

......................................................................................................................................................
......................................................................................................................................................
......................................................................................................................................................

Per primera vegada en la seva vida en Metus es troba sense paraules, de fet es passa tot el camí de la muntanya fins entrar a Osprey en silenci, amb la boca badada, els ulls desorbitats i amb el cap mirant cap a munt (tant que el dia següent el passa amb mal a les cervicals). Barcelona és enorme, i està plena de gent; els crims organitzats imposen les seves normes amb la por, i la guàrdia imposa les seves amb la força de les armes...Doissetep imposa la seva voluntat amb poder. Un poder brut i esfereïdor que en Metus troba a la vegada atractiu i perillós..

Interiorment es demana com un savi com en Protantus pot mantenir la cordura en un lloc així. Recorda les explicacions sobre la casa de Gernicus i la tasca que desenvolupa com a vigilant i jutge de mags. És, precisament en aquest moment, quan pren plena consciència del gran poder del vell savi.

De ben segur que Doissetep és ple de lladres i guàrdies, bones persones i males persones, bons mags i mals mags... i enmig de tots ells en Protantus, mantenint l'equilibri... i té 116 anys... i encara és viu... i no sembla boig... i... i... INCREÏBLE!!!!!

Metus es fixa en tot el que l'envolta, no perd calada ni de la gent d'Osprey ni dels homes d'armes que es van trobant, ni de la reverència amb què parlen al vell Protantus... Se n'adona que Barcelona era un joc de nins comparat amb Doissetep, així que més li valdrà fer el cap viu, obeïr, complir amb el seu deure... i observar.

Espera Metus, espera... escolta...observa... aprèn... pensa.- es diu a si mateix.

El vell mag xerra obertament amb tú, amb una franquesa crua, gairebé feridora. Planteja la teva falta de coneixements com una desagradable etapa que cal superar com més aviat millor. A partir d'això, t'instrueix a un nivell molt simple, fent l'esforç conscient de "traduir" el seu magistral coneixement dels conceptes de bé, mal, justícia o llei a un llenguatge ... diguem que apropiat per a un lladregot urbà i espavilat de 10 anyets. No ho fa gens malament, en realitat:

El seu concepte de bé és relatiu, sap que el que per a uns està bé per altres és dolent o incorrecte. Per a ell el bé en majúscules es resumeix en un bé més gran, per sobre del que un mateix vol per al seu propi benefici, que sap intuïtivament que és millor que un mateix (com per exemple l'Ordre d'Hermes).

El mal, igualment, és relatiu, però també hi ha un sentiment irracional que ens fa reaccionar negativament cap a això. El dolor, la fam, el sofriment ... són dolents, però no són el Mal. Aquest és allò que amenaça a allò per sobre de nosaltres, més enllà del nostre propi benefici, i que no podríem suportar que fos danyat (com ara l'Ordre d'Hermes).

La justícia ... la justícia no és relativa. La justícia és la forma "física" que prenen les eines de les persones amb poder suficient per aconseguir que el bé continuï "viu" i fins i tot millori el seu estat de salut. Malauradament hi ha molts egoistes, gent falta d'escrúpols massa interessada en la comoditat dels seus propis culs com perquè la justícia es compleixi i que es converteixen en una càrrega o fins i tot en un obstacle per a ella. Aquesta gent és la raó per la que han d'existir agents de la justícia (com els Quaesitors). Si la justícia s'estén a aquesta gent, curiosament, el bé guanya potser més que si simplement la justícia s'aplicàs sobre el mal. Sí, d'acord, aquest concepte és difícil, ja t'ho explicarà amb detall més endavant...

En qualsevol cas, ell es considera una persona pragmàtica i pensa que la llei no té raó de ser si no és per aconseguir la justícia, es declara un Transicionalista pur, un seguidor de l'esperit de les lleis, d'aconseguir que s'aconsegueixi no fer complir les lleis, sino que s'assoleixi la raó per la qual es va crear en un primer moment.

Arribau a dalt de la muntanya. En realitat això no és del tot cert, més enllà continua la muntanya, però no hi ha un sol edifici visible més. En qualsevol cas tot el teu camp visual no abasta a veure ni tan sols una porció de la immensa Doissetep una vegada que estau a prop. Les seves portes continuen tancades quan arribau a la base de les murades, però no han passat ni 5 segons quan un guàrdia amb un emblema d'una serp vos obre una petita porta perque pogueu passar a l'interior. Protantus intercanvia uns gestos amb ell i es separa de tu diguent en veu alta un "el meu guàrdia es diu François, no xerrau el mateix idioma però pots confiar en ell, et durà a un edifici on hauràs d'esperar. No et separis d'ell i no et passarà res". El guàrdia pren les brides del teu cavall¹ i comença a estirar-les per conduir-te pels carrers de l'Aliança en una direcció. Al vostre voltant l'estrèpit de les desenes, sinó centenars de persones que deambulen pels carrers, treballant en els sorollosos tallers o cridant-se ordres i respostes. Doissetep bull d'activitat. Però vosaltres vos dirigiu cap a un temple com no havies vist mai.

Entre tots els edificis sobresurt pel seu estil un construït en marbre blanc, potser el més important de l'Aliança, un molt antic temple romà dedicat al déu Mercuri. És un enorme edifici rectangular amb un enorme teulada inclinada sustentada per fileres de pilars. Un fris corregut inundat d’imatges de pedra conta la història de Mercuri. Els seus murs estan dins de la primera filera de columnes, deixant suficient espai per a un petit deambulatori obert que envolta completament el temple.

El guàrdia diu qualque cosa en francès (creus) amb intenció de calmar-te i atura el cavall davant la porta del temple. T'ajuda a devallar i et fa senyal de que esperis allà, que ell se'n du el cavall i ara torna...

D'acord, m'han dit que no me mogui i esperi allà mateix, però no puc evitar baixar un grapat de graons del temple per veure, amb la boca oberta, cap on se'n va en François amb el curiós animal (i no m'ha mossegat! increïble!). Una vegada som davall de l'escalinata em gir lentament i contempl el temple de Mercuri més detingudament, fixant-me sobretot amb el fris.

Immediatament se n'adona que no està allà on li han dit que esperi, així que puja correguent les escales cap amunt i se situa exactament allà on li han dit que esperi (ben dret i la mirada cap endevant, gairebé "firmes"), primer amb inquietud de que ningú l'hagi vist baixar les escales, després amb una mescla entre nerviosisme i expectació del que vendrà ara i del que hi haurà a l'interior del temple.

Des de l'escalinata me dedic a contemplar la gent que deambula pels voltants; com són, com vesteixen, quin idioma xerren, què fan, què aparenten ser... en resum, passat l'impacte principal no puc evitar que el meu petit lladregot sorgeixi instintivament i analitzi l'entorn, bé per curiositat, bé per una possible fogida (si bé li sap greu, no pot evitar-ho... tants d'anys fogint, un dia no serà una excepció).

Afortunadament per tú, pareix que ningú s'ha adonat de... espera, sí, el guàrdia. Ummm, merda... I ara somriu, i gira la mirada. Uf, uf... No hi ha res que fer, ja està. Tal vegada si xerrasis amb ell... No, no, no és d'aquest tipus de persona. Si du un emblema i tot, lluent inclús... (una serp mosegant-se la coa).

Probant de deixar de pensar en les possibles conseqüències de la teva "excursió", et dediques a contemplar als viandants. Hi ha molts, tal vegada no tants com a Barcelona, però sí els suficients per que paregui la zona gremial o els ports, entre altres coses per l'estretura dels sinuosos carrers. Hi ha "de tots colors", gairebé literalment: n'hi ha de catalans, occitans, gascons, francesos, aragonesos i d'altres que no arribes a poder dir amb seguretat. També hi ha de tots tipus: artesans, guàrdies, serfs i transportistes. I de diferent classe: així com hi ha gent que clarament ve d'Osprey i vesteixen paupèrrimament, altres són burguesos o comerciants. Però gairebé tots xerren llatí i duen un distintiu cosit a la roba. Van tot sols o en grups del mateix distintiu, rara vegada hi ha grups de distintius diferents.

També arribes a la conclussió de que si haguessis de fugir per aquí, no arribaries ni a la porta. Massa gent, massa guàrdies, portes ben custodiades (a dins i a fora)... Podries perdrer-te fàcilment pels carrers laberíntics, però ara mateix seria això mateix: perdrer-se. Tal vegada quan coneguis bé els carrers canviaran les coses...

Satisfet per la teva anàlisi, gairebé no te n'adones de la reaparició del teu mestre, Protantus, acompanyat d'una dona vella i malcarada que se't queda mirant. Un silenci incòmode inunda l'ambient -a pesar del renou del carrer- durant uns segons, fins que un homenet català puja les escales ràpidament cap a vosaltres.

-Facem les coses bé -diu en Protantus- entrem al temple i donem-li l'oficialitat que es mereix un moment així.

Els altres dos assenteixen i tots entrau al temple. L'interior és ben impressionant: hi ha mosàics i imatges allà on vulguis mirar, tant en sòls com en parets, i una estàtua de Mercuri recoberta d'or vos observa des de l'altre extrem de l'enorme sala.

Els tres mags (Protantus, Nysaken i Alarmon, com després descobriràs) es coloquen d'esquena a la estàtua i la dona, com correspon a la seva edat i posició, pren la paraula.

-M 'han informat d'on vens i a que et dedicaves. Això ja no té importància. Tenies un nom, però quin era ja no té relevància. Ara, per decissió del teu futur pater, et diràs Metus i oblidaràs que mai has tingut un nom anterior, una vida anterior. Les teves vivències, els teus delictes, els teus jocs... ja només seran records d'una vida pasada que no tornarà. El que sí m'importa, el que sí vull que quedi clar, és que aquí tens l'oportunitat de convertir-te en un dels més grans mags que mai hagui tingut l'Ordre d'Hermes. El teu futur, si atens a la nostra educació, serà portentós. Però hem dipositat molt d'esforç i esperances en la vostra educació. No tots estàvem d'acord en donar-vos cabuda entre nosaltres. Si ens defraudes, jo mateixa m'encarregaré d'arrencar-te la pell a tires. Entesos?

La màgia, sortir de Barcelona, conèixer savis, entrar dins castells impossibles... tot això és nou per a Metus i el deixa entre atemorit i una mica perdut.

Però les amenaces... psé...

Una amenaça pot tenir moltes formes i poden venir de gent molt diversa (lladres, assassins, nobles guàrdies... mags), però no deixen de ser una simple amenaça. L'objectiu del qui amenaça és anunciar un possible mal futur i atemorir l'amenaçat. En canvi, l'objectiu de l'amenaçat és aguantar l'estocada i evitar el compliment de l'amenaça.

Metus ara ja sap on és i coneix a la perfecció aquest joc, així que no pot evitar somriure (interiorment, és clar). La mirada de la vella i les seves amenaces són clares i reals, malgrat per ara només siguin paraules. Per altra banda no és la primera vegada que l'amenacen (algunes fins i tot amb ganivet al coll inclòs), i sap com respondre i què ha de fer davant d'aquestes.

Així que, prenent consciència del poder que ostenten els tres personatges que té al davant, i sense apartar ni un moment la mirada de la vella, ni bellugar-se ni un milímetre, es limita a comptar dues alenades, assentir amb el cap i dir una sola paraula en veu alta i clara:

Entesos.

"Vist per sentència", aquesta és la idea. Els tres mags són el jurat i tú el... delinqüent? Bé, en teoria ja no, no? Ja veurem com es dona el futur. De moment la reunió es dona per finalitzada de manera molt civilitzada, tot bones cares, menos la de n'Alarmon, que et mira insistentment, no saps per quina raó. Et coneix?

I poc més, la veritat. Durant 3 dies Protantus et fa un "petit" tour per l'Aliança, per mostrar-te on és la seva torre (on hi dorms de moment a l'habitació més còmoda i ample que haguis ocupat mai), les cuines, la tresoreria arcana (on està el vis i els objectes màgics guardats i, com pots imaginar, no tens accés), la biblioteca (on tampoc pots accedir de moment), la sala del concili (que està tancada) i les sales de reunions (aquestes sí estan obertes i són tan amples que a algunes hi cabrien decenes, sino centenars de persones), els quarters de la guàrdia i les habitacions de l'autòcrata (el mundà que mana sobre els altres mundans), la zona gremial, els estables i et senyala els estables superiors (dels grius)... També t'acompanya fins a la tresoreria mundana i t'adverteix que hi ha un guàrdia a dins permanentment, duen un control molt estricte tant de la moneda com dels objectes que entren i surten i que així mateix dos artesans relacionats amb l'encunyament de moneda fan feina directament per ell. No vol dir res, però tot això sense contar el fet de la màgia. I els lladres tenen càstigs parescuts (o pitjors) als de Barcelona. És una actitud que ell no pot suportar, difícilment faria una excepció al respecte...

Finalment et deixa al càrrec d'un mundà, un artesà anomenat Cecili (argenter), que et condueix cap a l'edifici on estaràs a partir d'ara, l'escola.

Vale...

Me'n vaig a comprar l'estotx, les carpetes, la motxilla, la.... ups! nop!, que encara no s'han inventat.

ME VOY AL COLEEEEEE!!!!!!

-Primavera 1185-

Aquesta ha estat una estació d'aprenentatge a l"Escola d'aprenents", amb molt de llatí xerrat, un munt d'altres aprenents, un nou grup d'amics, caminades a Osprey i inclús jocs. Tota una nova vida...

Per la seva part, Protantus, des de la teva arribada a Doissetep et dona un règim de "llibertat vigilada". Cada dia has de passar informe (i et puc assegurar que sap si li menteixes). Més enllà d'això gairebé no diu res, encara que pareix tenir MOLT clar el concepte de lo que està bé i lo que està malament i t'ho inculca de forma irrebatible. Per la nit sempre te'l pots trobar escrivint cartes.