Partida Rol por web

Na Margueritte té raó, hauriem de dur n'Aitor a l'aliança

-Pues nada, vámonos -me giro hacia Kelemen- Lo siento pequeñajo, pero mañana volvemos.

Voy hacia Aitor e intento cargar con él

Mir als meus amics, amb una mescla de llàstima i comprensió

- Crec que teniu raó... hauríem de tornar amb n'Aitor, que no té bona pinta... i què feim amb la serp... no la podem deixar aquí fermada, no?

Em gir cap al mussol

- Ens pots acompanyar a fer el camí de tornada? - de cop, em qued uns segons callat, i deprés mir cap als meus companys - abans de partir he de fer una cosa...

Vaig cap a la porta de la casa, mentre em trec la daga i gravo el meu nom i el símbol del meu pare a la fusta.

- (lat) Deberíamos llevarnos también la sierpe. - Se atreve a sugerir tímidamente Leire con su vocecita.

- Hala idò, cap a Doissetep s'ha dit! A veure...

En Fulminis es ferma l'espasa a l'esquena amb un troç de corda i llavors va a cercar una branca gruixada. Llavors penja la serp fent un 8, fermada com si fos un xot potes per amunt. Es posa a un cantó i crida:

- Va, algú de la meva alçada a l'altre banda. Els altres agafau n'Aitor.

En notar el pes de la serp afegeix:

- Bé... ens anirem turnant, val?

Flindi prova de fer un encanteri per veure l'estat del vostre company, però no té cap efecte. Encara que el ros pot sentir que la màgia flueix fins a les seves mans, nota una poderosa oposició al cap de n'Aitor. Evidentment no pot explicar què ha passat exactament o perquè, però té la impressió de que la magia no ha pogut travessar una mena de barrera.

El mussol, una vegada que Kelemen vos fa cas amb el tema de tornar a Doissetep, vola silenciosament fins al començament del caminoll per on haviau vingut i fa un "uh-uh", quedant-se amb el cos mirant cap al camí i el cap cap a vosaltres.

Per un altre banda la serp és molt pesada, passant fàcilment dels 200kg. És impossible que la mogueu més que uns metres. La darrera vegada que la vàreu moure la vàreu fer rodolar per la clariana fins a un arbre i ja vos va costar bastant. No pareix factible dur-la fins a Doissetep (inclús si la poguessiu dur al camí, després s'hauria de pujar costa cap amunt). Ja serà prou esforç dur a Aitor com per dur també a la serp...

En Fulminis fa una passa i el tronc es queda on està: pesa massa. Ho paga pegant cosses a la serp fins que algú el separa.

- (pr) Puta serpota, no serveixes ni com a trofeu!

Tira el pal i recupera la corda. Es mira n'Aitor i la imatge de fer el mateix li passa pel cap (n'Aitor penjat com un xot de peus i mans al pal)... però fa que no per ell mateix i es gira cap als altres diguent:

- Alguna idea? Ens el posam a cavallet per torns?

-Podemos intentar usar el escudo para arrastrar a la serpiente.-Mientras intento ayudar a transportar a Aitor- ¡¡¡cómo pesa el pequeñajo!!!, ¿pero cómo es posible que un enano como éste pese tanto?, ¡¡¡ni que fuese un muerto!!!. Propongo que vayamos descansando aunque eso nos retrase, pero que lo transportemos entre los más fuertes, así iremos más rápido que si vamos haciendo paradas y haciendo turnos de carga.

En acabar de gravar el meu nom a la porta, em dirigesc cap als meus companys

- buf... - dic mirant la serp - crec que és gairebé impossible i impensable que arribem a Doissetep amb aquest bitxo... ens faria anar massa lents, i supòs que a ningú li fa gràcia passar aquí la nit... més que res perquè podrien notar la nostra absència i ens podríem ficar en problemes - afegesc ràpidament abans que algú pensi que estic posant en dubte el seu valor - Tal vegada no ens queda més remei que deixar-la tot lo ben fermada que poguem i esperar que no es deslligui...

Després em pos l'escut de fusta a l'esquena, a mode de motxilla i em ferm la maça, i mir com Fulminis i Ardentis es van quedant amb les armes trobades

- D'acord, si ningú més les vol les vos podeu quedar... amb una condició: si algú vos demana qui les ha fet, deis que ha estat Keldan, pare de Kelemen, mestre ferrer del poble d'Ori... -  i al final afegesc - i si algun dia descobresc qui va fer la comanda al meu pare... doncs no tendré altre remei que tancar el tracte... Keldan era un nan de paraula i fer el contrari seria deshonrar la seva memòria.

-Tranquilo pequeñajo, por mi parte consideraré que me has prestado la daga, así que si algún día la necesitas, sólo has de pedirla. Total, cuando acabemos nuestro aprendizaje seguramente no necesitaremos ninguna arma...¡¡¡nosotros seremos las armas!!!-comienzo a reír estrepitosamente.

-Bueno, vamos, que se va a hacer de noche-miro a Kelemen-tranquilo pequeñajo, mañana volvemos

Me acerco a Aitor e intento sostenerle por un lado -que alguien me ayude con el "bello durmiente" -digo esto último con cierta ironía -y que alguien se ocupe también de la "bella durmiente"- lo digo con más ironía señalando con la cabeza hacia la serpiente.

Recolliu les armes, feu un darrer cop d'ull a la serp i als nusos de la corda amb la qual la deixeu lligada a un arbre i abandoneu el clar d'Ori amb un encara inconscient Aitor a sobre.

El viatge de tornada és molt menys animat que el d'anada, i bastant més cansat. El mussol vos guia diligentment per la senda feérica, sempre pendent de l'atenció de Kelemen i la resta anau carregant al el vostre petit company.

Aitor, que ja vos tenia a tots preocupats, desperta al darrer de pujada a Doissetep. No recordar res després d’haver tocat a la serp, encara que vos possa els pels de punta quan respon un “sssi?” amb massa esses. Ho fa, això sí, només una vegada, després pareix esser el mateix de sempre.

Arribau tots pel vostre propi peu a Doissetep i en contra del que alguns vàreu creure que succeiria, no hi ha repercussions. Fins i tot en el cas de la sobreprotectora mare de Sagitta la cosa queda en una mirada estranya, però cap bronca o pregunta sobre el que estiguéssiu fent. Mai havíeu tingut la sensació que els grans vos amaguen alguna cosa? Doncs ara ja sí. En tot cas és positiu, perque una absència d'aquest tipus amb els vostres pares podria haver tingut repercussions serioses...

Descanseu, vos doneu un bany, vos canvieu les robes brutes del viatge i rebeu les atencions que necessiteu per curar les vostres ferides, contusions i rascades de l'aventura i ja només queda d'ella el record i alguns estris força més propis de persones grans que de personetes de la vostra edat.

Cuando ya deciden que nos vamos a casa, cojo mis cosas y me dirijo hacia el camino de vuelta. Una última mirada a la serpiente, "no me hace gracia tener que dejarla aquí estando Aitor como está, pero se supone que cuando lo curen podremos conducirlos hasta aquí de ser necesario, es decir, si realmente existe una vinculación entre Aitor y el bicho..." Se me ve agobiada, "si estamos a contrarreloj estamos perdiendo demasiado tiempo."

Leire, una vez en la Alianza, va a visitar a Aitor, interesándose por su estado y por qué sucedió exactamente.
También va a hablar con su mentor comentándole lo que sucedió y el hecho de que dejaron atrás a esa sierpe.

Aitor, conscient des d'abans de travessar les portes de l'Aliança, aviat es recupera, encara que el seu pater li ha explicat que el Crepuscle que ha passat li ha deixat una empremta imperible al seu Do, encara que creu que es pot reconduir i fins i tot aprofitar, d'això s'encarrega ell aquest hivern. Oh, és clar, també està el tema dels ulls... (li han quedat ulls de serp).

Respecte de la casa, la següent visita de Kelemen (presumiblement amb algun "guardaespatlles") no reporta res més que descobrir la corda trencada, rascada contra l'arbre, i un rastre de la serp que es perd entre els arbres, fora del clar, endinsant-se al bosc profund. Cap nova senyal ni canvi aparent dins o fora de la casa. Ja no hi ha mussols guardians, només el que s'ha fet amic de Kelemen i que el segueix a totes bandes, excepte a l'interior de Doissetep, on no pot passar.