Partida Rol por web

Fred, fam, cansament ... sensacions companyes de la teva curta vida a les muntanyes. Això i el desdeny i les pallisses amb qualsevol excusa, per nímia que fos. Mai no has conegut més i pensaves que la vida era així, que només canviaria quan et poguessis anar del costat dels teus pares i germans, si et deixaven.

Però la teva vida va donar un tomb inesperat quan a l'edat exacta de nou anys, una terrible tempesta va aparèixer del no-res i va rugir com res que mai hagis sentit. Era estiu, el cel poc abans estava clar i no era possible preveure la seva arribada, per moltes pallisses que et propinassin perquè atenguessis a aquest tipus de coses. Fins i tot creus haver sentit a la tempesta rugir com un animal, però això és una cosa impossible, veritat?

El llamp et va arribar mentre provaves de controlar el bestiar. Només recordes ña vaga sensació de crepitar, de despertar de l'energia des de tu i cap a fora, cosa que no deixa de ser curiós, ja que se suposa que els llamps impacten a la gent, no s'expulsen d'un mateix. En tot cas vares perdre el coneixement. El cel seguia fosc i rugient, però no tan amenaçador. Una altra cosa era l'estrany. Un home de mirada en la que semblaven dibuixar eternament els reflexos dels llamps de la tempesta, encara que ara ja no queien llamps, la tempesta havia canviat. I estava a damunt tú.

-Sóc Lignus -va dir amb veu de tro, estentòria i ressonant, gairebé invasiva- et trobes bé, petit?

L'home era altament intimidatori, però per alguna estranya raó senties certa afinitat cap a ell. Més que la que havies sentit cap a ningú mai.

-T 'he protegit amb la meva Parma, ja no t'afectarà la tempesta, però ... hauries d'estar mort. No és que no m'alegre que segueixis amb vida, però ... és estrany. Molt rar- diu mentre es taula la seva barba de 3 dies, blanca, perquè sembla una persona gran- Pots caminar?

Marcel es queda tot aturat. Què fa aquell home per aquelles contrades? Un lladre? Un bandoler? Però aquells ulls... res sembla més important que aquells ulls ara. Unes paraules surten d'una boca seca que no sembla la seva:

- El llamp...la llum...meravellós!!! Més llum! Més llum! Balbuceja amb els ulls desorbitats, agafant de la túnica a aquell estrany.

Llavors una guspira de curiositat l'atura en sec.
- "Parma"? Què és "parma"? Qui és vostè? És vostè un peregrí? Què fa per aquí? Com és que no va calat?

La mirada del Marcel registra i analitza cada detall de l'estrany, a la defensiva. Es posa dret i fa dues passes enrera. Trevela i cau d'esquena, sense deixar de mirar fixament a l'home.

L'ambient es carrega d'estàtica i a en Marcel se li posen tots els pels de punta. Respira ràpid, agitat i assustat pel que està passant. Les pedres al seu voltant crepiten i treuen xispes. Mira al cel i la tempesta sembla respondre amb un llamp esfereïdor que cau a pocs metres d'on son ells enviant pedres en totes direccions.

-Al·lot, calma't, encara explotaràs pel teu Do descontrolat. Vaja, això millor m'ho hagués callat. Bé, és igual. O te calmas o et faig dormir. Tria! -diu l'estrany. No pareix fer broma. I no ha contestat cap pregunta.

En Marcel no s'immuta. S'aixeca i s'encara al Lignum, com fa amb els seus germans:

- Digui'm qui és o li faré una cara nova! Què és això del Do? Té a veure amb la Parma? Té a veure amb això?- assenyalant les pedres carregades d'electricitat al seu voltant- Contesti si ho sap!! No dormiré perquè no tenc son! Vull saber-ho, iaio! Vull saber-ho ara!!!

L'estrany et mira fixament als ulls, reclamant la teva atenció. Són gairebé l'únic que pots veure al túnel visual construït per la teva ira, el teu dolor, els teus sentiments descontrolats.

-D 'acord, d'acord, em dic ... -i la son t'envaeix, tractes de resistir-ho, però les paraules s'esvaeixen de la teva consciència. Caus a terra sense ni tan sols sentir-ho.

Despertes molt més tard, caiguda la nit, d'un somni sense somnis, pesat, fosc i gens reparador. Sents una fluixedat pròpia d'una malaltia debilitant. La ira, el dolor, les frustracions, tot es presenta com llunyà, en el millor dels casos de manera més apagada.

-Hola de nou, petit -diu la veu de l'estrany, a la teva esquena. Et mig incorpores, encara que molt més pausada i relaxadament del que en tu et seria natural donades les circumstàncies; l'home es troba alimentant el foc amb unes fustes- Sóc jo, Lignum, el teu rescatador. No, no m'has somiat. Com et vaig dir, sóc un poderós mag de les tempestes, però no, no vaig ser jo qui va convocar aquella. De fet anava darrera de la criatura que les provoca, però es va escapar. En qualsevol cas, estic en desavantatge, jo t'he dit qui sóc i a què em dedico, però tú no. Crec que l'últim que feies la darrera vegada que vàrem xerrar era cridar ... Què creus que passarà ara?

La situació és extranya... En Marcel es troba completament desorientat però a l'hora una sensació estranya l'envaeix: mai s'havia sentit tan a casa.

- Lignum- repeteix en Marcel, fent una pausa com fa amb totes les coses noves que vol recordar. ...gràcies.. En Marcel s'acaba d'incorporar, tremolant, i s'acosta al foc per encalentir-se.
- Som en Marcel Chevrier, tinc 8... 9 anys. Som pastor. Era a la muntanya i se m'ha escapat una cabra. L'estava buscant quan la tempesta m'ha sorprès i... bé, això, ja està. Es queda sobtat de les poques coses que pot dir d'ell mateix. Es mira en Lignus de reüll i llavors els peus.
- Que què passarà? Si és vostè un bruixot segurament em farà el seu esclau, o m'utilitzarà per fer una poció per fer que les cabres pareixin cabrits morts, o perquè no passi mai l'hivern, o em sacrificarà als déus de la muntanya clavant-me un ganivet i traient-me les butzes... i després se les menjarà! Però m'és igual, millor això que tornar a casa i dir que he perdut les cabres. De cop una idea passa pel seu cap, s'emociona i comença a parlar ràpid de nou.
- Em puc quedar i ser el seu esclau? No me mengi, senyor Lignus! Se fer moltes coses: puc caçar, puc ajudar a parir les cabres, se munyir i fer formatge i també puc grenar i canviar la palla i dur aigua i... i potser vostè em podria ensenyar a caçar criatures d'aquelles de les tempestes.-Oh sí! En Marcel s'imagina anant pel món matant basiliscs i gegants com els herois de les històries que ha sentit tantes vegades al costat del foc! Ser l'ajudant d'un bruixot! Menjau-vos aquesta, Jules i Augustus!!!

De cop, la realitat torna com una gerra d'aigua freda i aterrit afegeix: - Però no me mengi

-Jajajajaja -la seva rialla de tant sonora pareix retronar- No, no et menjaré. Vaja, faré tots els possibles per no fer-ho -diu mentres et fa l'ullet- La gent té por als mags perque podem fer coses que ells no, som poderosos, ningú no és senyor nostro. Et diré una cosa: no tornarás a ca teva, d'ara en endavant seràs el meu aprenent. No el meu esclau, sino el meu aprenent. Però si no m'obeeixes, em faltes al respecte o no posses suficient dedicació a lo que t'ordenaré, em pensaré lo de no menjar-te, està clar?? -torna a retronar la seva veu... encara que el to queda desdit pe'l nou ullet que et fa.

Després d'això, acceptes i Lignum fa la cosa més espectacular que has vist mai (llevant la tempesta): volar. Fa que t'agafis fort a ell i diu unes paraules en llatí per assegurar-se que no et cauràs accidentalment. Després empreneu viatge i voleu durant unes 3 hores embolicats en vents huracanats, aturant cada mitja hora o així, fins que finalment vislumbres des de l'aire l'Aliança que es convertirà en la teva llar durant 15 anys, Doissetep.

DOISSETEP

Localitzada a l'interior de la serralada dels Pirineus, està lluny de la civilització. Sorgeix grotesca i malenconiosa a la part alta d'una fosca i freda muntanya, i inspira por i sorpresa en la majoria dels que la contemplen, especialment quan el vent glacial assota el cim de la muntanya. Construïda a la part alta d'un petit altiplà, en una de les més altes i aïllades muntanyes dels Pirineus Occidentals, Doissetep s'alça enorme i laberíntica. Només un camí puja la muntanya Celidar, serpentejant cap amunt a través d'innombrables ziga-zagues i precipicis.

Emmarcada entre dues parets de roca d'un avenc a través del qual s'enfila el sender, s'aixeca la llegendària fortalesa. Poques persones han oblidat mai la primera visió de Doissetep.

Construïda gradualment al llarg dels segles, Doissetep és ara tan gran que ningú ha pogut dibuixar un plànol detallat o si més no aproximat d'ella des de fa dècades. És un lloc laberíntic, d'estil exòtic, de confusa organització o lògica. Una vintena de torres cobreixen el cim de la muntanya, cadascuna d'un disseny i aparença diferent, barrejant-se en un bosc de roca. L'arquitectura és extremadament eclèctica, i conté elements romànics, musulmans i fins i tot gòtics, així com altres estils d'origen desconegut. L'Aliança és per tant un batibull d'estils, sense cap intent de mantenir un estàndard arquitectònic. Mentre que alguns constructors han estat ostentosos i preocupats per l'aparença, la preocupació més habitual ha estat la practicitat. Hi ha torres rabassudes de basalt, pavellons romànics florejats, claustres amb pilars, tot envoltat per unes enormes muradas emmerletades (que també són una cacofonia de diferents estils).

A dia d'avui l'Aliança ha cobert completament el cim de la muntanya i cada nova construcció estarà a partir d'ara precedida per la demolició d'un dels edificis vells. Tal és la manca d'espai i lo laberíntic de l'Aliança, que entre diversos edificis hi ha passadissos de fusta tancats suspesos per sobre del terra, construïts per proveir conductes ràpids i calents entre les diverses torres i edificis per als mags i els seus aprenents.

Entre tots els edificis sobresurt pel seu estil un construït en marbre blanc, potser el més important de l'Aliança, un molt antic temple romà dedicat al déu Mercuri. És un enorme edifici rectangular amb un enorme teulada inclinada sustentada per fileres de pilars. Un fris corregut inundat d’imatges de pedra conta la història de Mercuri. Els seus murs estan dins de la primera filera de columnes, deixant suficient espai per a una petit deambulatori obert que envolta completament el temple.

Sota Doissetep, a mig camí del peu de Celidar, hi ha un petit llogaret de muntanyesos, anomenat Osprey, amb alguns horts pedregosos i uns pocs animals (sobretot cabres) pasturant al seu voltant. El lloc en si és un pobre i pudent nucli de serveis per als poderosos i rics mags de Doissetep.

En Marcel disfruta del vol, fent d'ocell i cridant d'emoció. Cridant perquè el sentin es gira cap en Lignum i diu:

- Això de volar vull que sigui el segón que aprenc. Primer vull això de les tempestes i la "Parma" aquesta també. I els llamps!

De cop, Doissetep surt d'entre les boires i la cara li canvia de cop. Bocabadat, els ulls no li basten per abarcar la imatge o deduïr l'escala. Mai havia vist tanta construcció junta! només algún castell de molt enfora, però això supera qualsevol cosa que hagués pogut imaginar. - Doissetep... - repeteix.

- UALA! Tot això és teu?! Ho has fet tu amb els teus poders de bruixot?. Buah! Realment ets superfort i superpoderós!! Quina puta sort que he tengut! Hola Doissetep, aquí ve el teu senyor Lignum! ... Mira, cabres!!!

Lignum pareix disfrutar de la teva companyia, perque et va senyalant llocs i et conta les dimensions, o l'enorme quantitat de gent que hi viu allà, o totes les coses que fabriquen... tot amb un gran somriure dibuixat a la cara.

Demostra ser molt sincer, reconeix que res d'això és vertaderament seu, encara que un dia gairebé ho pareixerà. Per suposat tampoc l'ha construït ell (de fet té molts més anys que ell). També comenta que hi ha 22 mags més a Doissetep, alguns més poderosos que ell mateix.

Respecte als teus estudis... t'ensenyarà Parma, a convocar i acomiadar tempestes, inclús a fer llamps, però amb dues condicions:
1) Hauràs d'aprendre llatí i estudiar MOLT (això ho remarca amb la veu)
2) No feriràs a ningú amb un llamp. Si ho fesis Doissetep deixarà de ser una llar per a tu... i tal vegada inclús per a ell!!

A continuació descendeix directament cap als edificis i per un moment penses que vos estampareu contra una torre, però en el darrer moment remonta vol i aterrau suaument a una alta torre, la seva torre. Diu unes paraules ininteligibles i una trampilla s'alça tota sola. Devallau al seu laboratori, completament atiborrat de trastos, llibres, alambics i Deu sap què més.

-No toquis res -diu.
Pasau de llarg, un pis més abaix, a les seves habitacions, també molt desordenades (que no brutes).

-Espera aquí, faré que et duguin menjar.

En Marcel està tan encantat com atordit. Haurà d'estudiar! A dins d'una casa amb foc!!! No passejar les cabres per les muntanyes sota la pluja amb mil perills!!! Intenta memoritzar cada nom i cada paraula que surt de la boca del Lignum.

- Estudiar és fàcil, diu, simplement és recordar i entendre, i les dues coses se'm donen bé!

Quan en Lignum surt de l'habitació va directe al primer llibre que veu obert sobre la taula i es posa a mirar-lo amb interès, amb les mans creuades amb força darrera l'esquena. Les lletres semblen ballar davant els seus ulls, i les il·luminacions semblen tornar-li la mirada. Quan el Lignus torna el troba assegut, una mica enfurrunyat. En Marcel se'l mira fixament i diu:

- Tenc un problema. No puc estudiar si no se llegir, i no entenc ni papa de llatí ni res del que posen aquests condemnats llibres... Com es diu "llamps" en llatí?

-Fulminis, Marcel, es diu Fulminis. Podria ser un bon nom, Fulminis filius de Lignum, ummm... I has donat de ple amb la primera qüestió que hauràs d'abordar al teu aprenentatge: el llatí. L'aula ja està preparada i els alumnes també. Gairebé tots els mags de l'Aliança n'han aconseguit un, jo ja pensava que no en trobaria i mira per on... -diu amb un ampli somriure- Coses del destí -i posa una cara que no saps molt bé qué significa, amb ells ulls una mica axinats- En fi, ara hem d'anar al temple de Mercuri i coneixeràs a persones molt importants de Doissetep. Digues lo que et paregui, però procura no ofendre ningú, d'acord?*

En Lignum et condueix, ara ja caminant, a fora de la torre on havíeu aterrat. En sortir per la porta tt sorprens de no haver-te adonat de l'estrèpit de les desenes, sinó centenars de persones que deambulen pels carrers, treballen en els sorollosos tallers o es criden ordres i respostes. Doissetep bull d'activitat.

Naveguau pels seus carrers sense dificultat, l'alt mag precedit d'un corrent d'aire gelat que fa que la gent es faci a un costat tot d'una. No tardau gens en arribar al vostre destí, el temple de Mercuri, que ja haviau vist des de l'aire, encara que semblava estar molt més prop del que en realitat estava. Les seves dimensions són colossals. O potser és l'efecte pel arraïmat dels edificis al seu voltant (per sobre dels quals sobresurt, excepte, lògicament, de les torres).

Dos guàrdies es quadren davant l'arribada de Restitius i vos deixen passar a l'interior sense intercanviar cap paraula. I vaja interior: hi ha mosàics i imatges allà on vulguis mirar, tant en sòls com en parets, i una estàtua de Mercuri recoberta d'or vos observa des de l'altre extrem de l'enorme sala.

Malgrat tot, tres figures destaquen dins de la sala, centrades com estan sota l'estàtua. Ells són:

-Protantus, Pontifex de Doissetep, Quaesitor del Tribunal Provençal, alt, senyorial, la seva Presència anuncia la seva importància i la calma amb la que aborda qualsevol tema, per important o inquietant que sigui. Temperat seria una paraula que li defineix molt Bé.
-Nysaken, Pontifex de Doissetep, Tytalus vella i malcarada la mirada de la qual dóna a entendre que està cercant permanentment les teves debilitats per així poder-te fer el major mal possible d'una sola estocada.
-Alarmon, Flamen de Doissetep, Tytalus d'aspecte al voltant de la cinquantena d'anys, cara arrodonida i baixet, de clara ascendència catalana. Vesteix de negre, amb barret baix i sol mirar inquisitivament abans de triar acuradament les seves paraules.

Comença a parlar en provençal qui, per edat i estatus, correspon, Nysaken.

-M 'han informat que et dius Marcel, però això ja no té importància. Quan siguis mag canviaràs el teu nom i escoiràs un de nou. M'han dit que vens dels Pirineus. Això tampoc importa, aquí tots som de Doissetep. El que sí m'importa, el que sí vull que quedi clar, és que aquí tens l'oportunitat de convertir-te en un dels més grans mags que mai hagui tingut l'Ordre d'Hermes. El teu futur, si atens a la nostra educació, serà portentós. Però hem dipositat molt d'esforç i esperances en la vostra educació. No tots estàvem d'acord en donar-vos cabuda entre nosaltres. Si ens defraudes, jo mateixa m'encarregaré d'arrencar-te la pell a tires. Entesos?

En Marcel es quadra i tot lo digne que pot aparentar (no gaire, siguem francs) diu:

- Senyora, faci el favor de dir-me Fulminis. En Marcel va morir enmig d'una tempesta. I se m'enfot la meva antiga familia. Vull ser mag. Estudiaré molt de llatí i arribaré a ser un mag tan poderós com en Lignum... o més encara! I volaré! I cridaré tempestes i llamps! I caçaré animalots!

Vegent la cara d'en Lignum i la mirada assassina de la Tytalus, afegeix un poc més fluix i mirant enterra:

- Vaja, que no necessitarà treure'm la pell i que no la defraudaré.

-Ja veurem, ja veurem -el to de veu que empra et fa pensar que lo que hauria hagut de dir era un "ja veurem si aconseguirás que no em quedi amb la teva pell", esgarrifa.

El mag de presència règia, Protantus, és el que pren el relleu, diguent un reguitzell de paraules de les que entens "Restitius", "Parma" i "Fulminis". De sobte la tríada de mags davant teu pareixen molt més amenaçants i d'entre ells en Protantus el més ofensiu.

-Intellego Mentem! -diu amb veu forta i dura.

Lignum es limita a mirar l'escena, com aliè als aconteixements. Una punxada de fred et travesa el cervell i no saps què més. Un parpelleig més tard Protantus, afortunadament, pareix satisfet, fa un gest amb el cap i la reunió es dona per finalitzada.

El teu futur pater es despedeix en llatí dels altres 3 mags i et condueix de tornada a la seva torre, ara amb l'ajuda d'un molt musculós i poc subtil grog amb un distintiu d'una oreneta, el distintiu de la banda del teu pater.

Uns dies més tard començarà el teu aprenentatge.

- Una setmana per fer el que vulgui? Què és això? Mai havia tingut tant de temps, ni mig dia! I me donaran menjar? Sense pagar? UALA!!!

En Marcel està encantat... però no sap que fer amb el temps. Es passejarà per tots els llocs que pugui amb les mans a l'esquena, però amb els ulls ben oberts. Si troba altra gent de la seva edat s'hi acostarà de la forma més directa possible, interrogant-los sense pietat: "Qui ets? Qui és el teu Parens? Saps llatí? Què vol dir Parma? Com es diu "merda" en llatí? Com es diu "cabra" en llatí?..." Si pot, s'enfilarà a les zones més altes per veure-ho tot més clar i de més amunt (sempre per dafora, escalant, sense ficar-se dins cap habitació).