Partida Rol por web

El següent és una processó de sortida del temple, precedida per un petit ritual de "santificació" per Hermes en forma del beneplàcit fet explícit a través del seu summe pontífex, Oxioun.

En sortir a l'exterior, cada pater i el seu aprenent (o aprenents) acceleren la marxa atiats pel fred, camí de les seves respectives torres. Alguns entraran en edificis i pujaran o baixaran escales per fer drecera per túnels o passadissos elevats coberts, mentre que altres preferiran un camí més directe a nivell de terra recorrent carrerons i travessant alguna sala o claustre. En qualsevol cas, la destinació sempre és la mateixa: el sancta del mag, un lloc de màgia i meravella on vos obriran les arts.

L'obertura de les arts és ni més ni menys que el desencadenant de les vostres capacitats màgiques. Els vostres paters, un a un, vos obren els ulls a una realitat nova, mutable a través de les vostres pròpies ments, de la vostra pura voluntat... i un alt grau de disciplina, la dicció clara i contundent de paraules de control i gestos convencionals perfectament calculats per a la invocació de la màgia. Així com un intens i extens estudi. Dit d'aquesta manera no sona molt emocionant, però el cert és que centenars d'individus amb el Do pul·lulen per Europa sense ser mai capaços de fer més que frusleries més pròpies de ser considerades trucs de saló que màgia. L'Ordre d'Hermes entrena als seus aprenents fins que aquests són dignes de ser anomenats mags i qualsevol aprenent acabat de sortir del Repte final podria fer que un cavaller fet i dret es pixés de por.

Cada obertura és diferent. En alguns casos suposa que el pater estimuli una cosa que el nou aprenent ja havia aconseguit desencadenar tot sol (llums, alterar el comportament animal, esclats de foc sota pressió, levitació d'objectes ...), en altres suposa el enderrocar barrera darrera barrera cada protecció mental que l'aprenent havia construït negant-se a acceptar la realitat de la seva naturalesa. En la majoria de casos és una situació intermèdia.

Tota la solemnitat del moment deixa de tenir importància per a mi. Quan els meus ulls troben la figura d'Snarissel tot al meu voltant desapareix, només existim ell i jo. Els que estau aprop meu notau com em pos tens, tanc els punys amb força i dic amb un murmuri, gairebé inexistent, només una paraula:

(euskera) - assassí...

Després, segueixo a Restitius al seu sancta, amb cara de molt pocs amics.

Protantus és molt sistemàtic. Comença la teva introducció de les 15 Arts dividint-les en 5 Tècniques i 10 Formes, explicant les funcions de les Tècniques i les limitacions de les Formes. Fa particular èmfasi en Mentem i Vim en adonar-se que et resulten especialment fàcils.

També et comenta el tema de la empremta, la marca única i intransferible que deixa un al fer màgia, una signatura distingible i rastrejable, bàsica per a la vostra Casa (1).

Finalment t'introdueix a la realització d'espontanis... i a la seva no-realització (almenys cap a altres aprenents) sota pena de càstig sever. Els aprenents estan protegits pels mags i el que facin ells és com si ho haguessin fet ells mateixos. Encara que el càstig sol ser menys sever, no tindria perquè.

Tot això, això sí, és molt per damunt. Malgrat tot aconsegueix formar una base relativament sòlida en la teva ment per al posterior desenvolupament de la Teoria Màgica (almenys més sòlida del que és habitual).

Tintia, amorosa però amb insistència, t'explica les Arts, la manera sistemàtica de fer servir la màgia que té l'Ordre d'Hermes. Posa molt d'interès en remarcar-te que la màgia s'ha de controlar a consciència i mai forçar-la a fer alguna cosa que no puguis manejar. Ets molt jove i no vol que et passi res.

També t'explica i et repeteix tantes vegades com necessitis les divisions, possibilitats i limitacions de Tècniques i Formes, potser fent una mica més de èmfasi en Crec i Corpus (curació, que el fascina) i Imaginem (la seva passió juvenil).

Però per sobre de tot, d'encanteris espontanis, de formulàics, d'objectes encantats, de resistència màgica... de tot, posa els Rituals. Aquesta és la forma més poderosa de màgia que hi ha, capaç d'afectar d'una vegada tot un castell o una vall, fins i tot una muntanya o una ciutat... per sempre. Per a tu és encara una cosa llunyana, però la vostra línia de màgia sempre ha sobresortit en aquest tipus de màgia i serà, amb molt, un dels punts més treballats en el teu aprenentatge.

Restitius té una visió molt utilitària de les coses, incloent, o gairebé es podria dir "molt especialment", de les Arts. Ell és un creador i les Arts són les eines que necessita per crear. La finalitat última de la màgia, del coneixement de les Arts, és la sublim creació de singulars objectes. Com més bell i poderós l'objecte, major la merescuda fama del seu creador, el seu llinatge, la seva Casa... Per això, perquè els Verditius entenen la veritable naturalesa de la creació d'objectes, el vincle vital que uneix creació i creador, són els mags més reconeguts, útils i respectats de tota l'Ordre. I no només l'Ordre.

I sí, el teu pater va sentir el vares murmurar durant la pantomima de l’"elecció" d'aprenents, però està lligat de peus i mans, no pot actuar contra un sodales, està prohibit i el càstig és la mort. És clar que es pot iniciar una Guerra de Mags, l'única forma legal d'acabar amb un sodales de l'Ordre d'Hermes, però aquest Snarissel és un mala peça, molt perillós. A més, aquest particular et correspon a tu, però no encara. No fins que hagis aconseguit el teu sigil, no fins que tinguis prou poder, fins que estiguis preparat. Llavors podràs començar la teva vendetta...

Cognerius te explica que las Artes son el descubrimiento del fundador de vuestra Casa, Bonisagus. Él fue el gran pensador que sistematizó toda la magia del mundo conocido en 15 Artes que permiten modelar la realidad a vuestro antojo. Todos los demás fundadores se lo deben, pero su legado no dura eternamente. Vosotros, sus herederos, tenéis la obligación de seguir explorando sin descanso los límites de las Artes y, una vez descubiertos, darlos a conocer para enfortecer a la Orden y asumir justamente el puesto preeminente que se os concede.

Lupus, recién recuperado de sus heridas pero agotado por sus actividades fuera de la Alianza, tampoco encuentra descanso en Doissetep, donde se ha hecho cargo de vuestra instrucción. Sólo os desvela que ha estado enfrentándose a horrores del infierno por el bien de Doissetep y de la Orden. Su tono grave denota que la frase se ciñe bastante a la realidad.

Y sí, compartiréis clases, os guste o no. A pesar de todo, visto lo visto, decide hacer pocas horas en común, estirando su jornada para empezar poco después de amanecer con Margueritte y acabar bien pasada la puesta de sol con Ardentis. Sólo coincidís en las horas centrales del día, y no demasiado. Su salud, por otro lado, empeora semana a semana y su cansancio acaba pasando factura también en su humor, hasta que decidís entre los dos que es mejor no hablar entre vosotros cuando estáis juntos, por miedo a despertar sus iras por no soportar más vuestros reproches o niñerías...

En lo que respecta a las propias Artes, como era de esperar para un seguidor de Flambeau, hace especial hincapié en Ignem y Perdo, por su “versatilidad oculta”. El fuego que calienta en invierno, que alimenta la forja, que sirve para cocinar... La destrucción que acaba con los enemigos que causan daños, que cincela la piedra, que elimina los malos momentos, que acaba con las impurezas...

Lignum té una visió elemental (literalment) de tot aquest assumpte de les Arts. Les Tècniques són molt abstractes, però les Formes... les Formes són fàcils d'entendre. Quatre elements donen forma al món: Aquam, Auram, Terram i Ignem. I ell s'especialitza en la més etèria de les matèries, Auram.

Els seus germans Flambeau entenen la naturalesa de l’Ignem, però no la més sòlida i estable Terram, la fluida Aquam o la etèria Auram. Aquí resideix la seva errada. No han vist el poder desfermat del cel fins que l'hi ha posat sota els seus orgullosos nassos. Ells es vanaglorien del seu poder de destrucció, però sembla que mai hagin contemplat el potencial d'una tempesta elèctrica o un torb...

Com és evident, posa el seu accent en inculcar-te els misteris de Auram.

... que jo xucl com una esponja!

Tuilelaith tiene una visión cuanto menos extravagante de la magia. La magia creada por la Orden de Hermes es para ella excesivamente estática. Pone el acento en los hechizos espontáneos, por su gran capacidad de adaptación a condiciones cambiantes.

Siendo ella especialista en Rego y Muto (sobre todo Muto), por su capacidad de introducir el cambio y la naturaleza de Arcadia en el mundo, lo que te explica es un auténtico galimatías. Para mayor complicación, Tuilelaith es, de por sí, una persona con tendencia a expresarse de manera críptica, así que ya puedes imaginarte. Por fortuna aciertas a asentir en momentos adecuados y a responder correctamente algunas cuestiones sobre lo que te pregunta, lo que hace que ella se de por satisfecha, con la consiguiente bajada de tensión. Un auténtico alivio... de momento.

Le presto toda mi atención e intento aplicarme lo máximo posible. Visto que cada vez está más cansado opto por ignorar visiblemente las provocaciones de Ardentis si Lupus está delante, pero se las devuelvo más tarde cuando estamos solos. Es parte de mi comportamiento saber estar en mi sitio en todo momento (soy una niña pero intento hacerlo lo mejor posible). Eso si remarco que después se las devuelvo pero ya anticipo que no me pienso batir a hostia limpia con mi frater.

Cuando Ardentis está con Lupus intento repetir lo que me ha enseñado durante la mañana y si Ardentis se muestra colaborador no descarto practicar con él las enseñanzas de Lupus, pero como ya dije, de forma tranquila, si me insulta o me pega practico yo sola.

Alguna tarde intento ir a ver a Sagitta a su casa, pero el resto del tiempo estoy practicando e intento no perder el latín que he aprendido.

Cognerius es, como ya habías comprobado, un hombre amable y comprensivo, pero ahora demuestra ser, además, tenaz. Su sonrisa no desaparece, te calma cuando te alteras al tratar de hacerte ver que tienes poder mágico, de repente invadiéndote la calma, una calma dorada. A continuación el gentil viejecito pronuncia las palabras Creo Mentem, lo que para tu propia sorpresa no te alarma en absoluto y la siguiente conversación te resulta más fácil. Te explica conceptos como el Don (la capacidad de hacer magia) y sus efectos en la gente, incluyendo muy especialmente el efecto socialmente adverso que supone. La gente y los animales sienten que el que tiene el Don es una amenaza para la realidad, lo que les altera. Pero eso, como tantas otras cosas de la magia, se puede controlar. Los magos no son implícitamente malvados, pero sí son todos capaces de hacer grandes cosas. Eso asustaría a cualquiera...

La conversación seguiría y seguiría, durante horas si hace falta. Cognerius es muy hábil haciéndote preguntas que te llevan a su campo, a un campo que el domina, de manera que más pronto que tarde te ha convencido de que:

a) el Don no es malvado, sino que supone un gran potencial. Es como tener músculos grandes y poderosos. Tenerlos no te hacen malvado, sino poderoso. Esos músculos pueden utilizarse para blandir un arma... o para construir una casa.

b) tú tienes el Don, lo que es bueno y te permite estar aquí. Si no lo tuvieras no se hubiera interesado en ti. ¿Acaso crees que se equivoca? ¿Alguien con todo su poder equivocándose en eso? ¿En algo tan simple? Hay hechizos para eso, él los conoce y los ha empleado. Además, al final de la estación te obliga (guiándote muy de cerca) a hacer algunos hechizos menores, como crear una luz o cambiar el color de un objeto. Es tu magia la que lo hace, así que definitivamente le tienes que dar la razón. Y sí, luego lo puedes replicar tú misma...

c) si tienes cuidado no tienes porqué hacer daño a nadie. Los hechizos formulaicos se pueden dominar, los espontáneos se pueden realizar de forma controlada e incluso se puede reducir a mínimos la posibilidad de descontrol en los rituales. Tener un familiar hace maravillas al respecto, por cierto (el familiar de Cognerius es una rata de laboratorio bastante discreta en la que no habías reparado en ningún momento; es muy educada y a partir de ese momento -cuando te recuperas de la sorpresa- podéis ser grandes amigos, aunque su voz es un pelín chillona). 

Aunque pueda ser sorprendente, Margueritte se va a quedar con las ganas de devolverme algo. Paso de ella por completo, como si no existiera, ni collejas, ni ironías, nada. La única vez que hago referencia a ella es para preguntarle a nuestro pater, nada más comenzar las clases, y si es posible estando Margueritte delante, cual es el motivo de que tenga a dos aprendices y si piensa prescindir de alguno de nosotros en el futuro.

Por lo demás, cuando me toca clase con nuestro pater, pongo mis cinco sentidos para aprender todo lo que nos enseña. Si algo no me queda claro le pregunto, a riesgo de recibir una reprimenda. También intento aprender cosas sobre la Orden y el resto de Casas. Cuando estoy solo practico lo aprendido por mi cuenta, de momento, ya que no descarto que si alguien me lo pida, acceda a practicar en compañía.

Com que m'encanta de cop passar molt de temps amb ma mare m'aplic tot el que puc. Reflexion sobre el que m'ensenya, faig preguntes, li repetesc el que m'ha ensenyat per veure si ho he entès bé i,si me deixa, la començ a acompanyar a l'infermeria.

Assentesc, concentrat, davant les explicacions de Restitius. Pos tot el meu interès en aprendre tot allò que em pugui ensenyar. Després, quan em parla de n'Snarissel, dic:

- Però, pater, què és un sodales? i quina és la diferència entre un flamen, un pontifex i un sacerdos? - deman primer de tot, encuriosit, i una vegada haver escoltat l'explicació, afegesc - Ja sé que la meva venjança tardarà en arribar, sóc pacient i constant, com el meu pare Keldan. Però, per què és tan perillós el mag anomenat Snarissel? i per què va matar al meu pare? Si us plau, mestre, pater, sabeu la resposta?