Partida Rol por web

Pensa Metus, posa't en la pell de Magnus... ha estat a la guerra, ha vist sang i possiblement n'ha vessat... com jo al port, i segur que no li ha agradat... com a mi. Pareix ser que vol viure tranquil, però el seu cos el traïciona; com que és molt gran i musculós, anem a riure'ns d'ell i del seu aspecte, i quan s'enfada, és que és un malcarat.

(cat) -Saps què, Magnus? Crec que tu i jo ens semblam més del que pareix. Tu poses cara de pomes agres per evitar la violència, jo intimid i amenaç també per evitar la violència. Has hagut de pegar i vessar sang a la guerra, jo he hagut de pegar i vessar sang al port. Pot ser no tanta com tu, però tu tenies l'avantatge de saber qui era l'enemic, jo no, i això em fa ser a voltes molt... suspicaç.-

Metus contempla la cara i l'enooorme cos de Magnus.

(cat) -Dius que "Magnus" significa "gros", però crec recordar que també significa "gran". Així que pots decidir ser una "gran" persona, un "gran" lluitador, un "gran" mag... Sí, crec que Magnus és molt bon nom per a tu, perquè si vols realment pots ser lo "més gran" que vulguis, i això és bo.-

Dins l'aula, en Kelemen posa tota la seva voluntat i tots els seus sentits en aprendre el nou idioma. S'esforça al màxim i en fa d'això la seva prioritat absoluta, per tal de superar la barrerra idiomàtica. Sagitta se n'adona tot d'una i li ajuda, clar, i es dona un intercanvi idiomàtic molt fructífer. Fàcilment comença a sorgir una certa amistat, dins i fora l'aula, encara que Kelemen també demostra ser molt i molt diferent. No pensa igual, no segueix els mateixos patrons de conducta que els altres al·lots, ni tan sols juga a les mateixes coses o de la mateixa forma i li costa un munt d'entendre la lògica de les coses més normals. Tot ho feia diferent a ca seva...

També es pot veure que hi ha una certa afinitat entre el petit (però fornit per a la seva estatura) Kelemen i en Fulminis. Li ha caigut bé, i li agrada molt la seva vitalitat i afany per aprendre. En ocasions l'acompanya en les seves excursions per l'Aliança. D'ell aprèn els insults occitans més característics.

Amb en Metus, en canvi, la relació és més freda. En certa mesura el procura evitar. Està clar que no li acaba d'agradar la manera com mira les coses, els dits anulars de la gent o com els ensuma els cabells... tot plegat és una mica estrany, inclús per ell. Així i tot poc a poc aprèn a tolerar les seves rareses, sobretot quan veu que ha començat a protegir a Orrin.

Amb Flindi... hi ha una estranya relació a la qual, una familiaritat innata, però a la vegada també cert nivell de respecte i distanciament. És com si no li acabés de quadrar del tot, així que per ara el tracta com un més del grup.

Pel que fa als altres nins i nines de l'aula, en Kelemen ha començat a fer-se amic de n'Aitor, xerren bastant. N'Aitor es mostra lo suficientment "elàstic" com per que les rareses de'n Kelemen no siguin un vertader obstacle. Poc a poc el nan comença a sortir de la closca i va xerrant amb altres que també xerren euskera... Després prova de xerrar amb altres que no xerren el seu idioma, però demostra ser massa complicat. Això sí, n'hi ha de més i de menys receptius: Orrin, tal vegada per esser mig fullet, respòn bé; Mamadú el tracta amb respecte i Yusuf parloteja incessantment, amb qualque paraula en euskera entremesclada i sempre du un somriure a la cara per a ell (i per a gairebé tothom, ell és així).

Fora de l'aula, en Kelemen juga amb els seus nous companys, aprenent jocs nous i ensenyant-ne d'altres típics dels nans (els jocs més raros que vos pogueu imaginar, mols impliquen pedres, jocs de mans, o trobar pedres...), aplicant el que està aprenent a les classes de llatí no sempre amb gaire èxit.

Quan no està jugant se'n va "d'excursió" a la zona de tallers, d'on torna amb olor a forja i una mica més brut de com hi havia anat.

Bàsicament Magnus agafa bé la teva aproximació i es deixa fer. Deus ser la única persona de la sala que entén lo que és vessar sang i lluitar per la teva supervivència, encara que tú ho haguis fet a més baixa escala. Ell ha estat a la guerra i ha matat gent. Era matar o morir, així que no hi havia moltes possibilitats. Respecte a dir-li Magnus... bé, no protesta, encara que tampoc es mostra molt content. A tots els efectes, és un incomprés, malcarat però de bon cor, enorme però delicat, bo a la lluita però pacífic...

Respecte a la seva història personal, és d'un poble sense nom dels Pirineus bascos, una zona remota i freda sempre castigada per una cosa o una altre, entre elles els gegants. La seva mare ja tenia sang de gegants a les venes i quan va devallar a la vall el darrer, el gegant la va violar. Ell n'és el resultat. Sempre havia estat apartada de la resta dels viletans, així que la infància de'n Gorka va ser relativament tranquila. Però un dia el seu senyor va venir a la vall a agafar "voluntaris" per a una campanya mercenària a Occitània. Encara que Gorka no tenia ni 13 anys, ja tenia la musculatura i tamany d'un home, i el varen reclutar per a aquella guerra. Com et pots imaginar no va disfrutar l'experiència, però en va aprendre a sobreviure i a manejar una espasa.

Després el Jerbiton més jove de Doissetep el va trobar a un castell i va comprar la seva llibertat. I aquí està, una mica despistat, sense saber molt bé qué s'espera d'ell i perquè ha d'aprendre llatí. Apenes ha pogut xerrar amb el seu nou "senyor", però sap que li deu la vida per treure-lo d'aquell lloc, així que farà lo que li digui.

Flindi, durant tota l'estació, es dedica a tenir un perfil baix. No fa renou, no cerca xerrar amb ningú, però xerra amb qui ve a xerrar-li, presta atenció a classe, però tampoc és un "empollón". Seria el perfecte al·lot anodí, gairebé invisible, sinó fos perque és atractiu, lo que fa que les fèmines de la classe se li atraquin més que els al·lots. De fet, instintivament, els al·lots comencen a sentir cert sentiment com d'amenaça, de pèrdua, encara que donat el nivell de maduresa sexual de la classe són ben pocs els que realment se n'adonen de a què és degut... Però com ell no fa cap esforç patent per lligar i hi ha considerables problemes de comunicació, la cosa queda bastant aturada.

Més enllà d'això, a fora de la classe juga amb la resta, s'apunta a alguna "excursió" d'exploració, però no massa més.

He posat els px eusquera i gaèlic a 1, lideratge 0/3 i 2 px a don de gentes (1/2).

M'agradaria fer una nota, ja que he tengut bastant contacte amb Orrin i Kelemen me comença a intrigar el món faèric, m'agradaria a la llarga que Sagitta tengués coneixements sobre la cultura faèrica.

Fet! ja he repartit els PX. Crec que ho he fet bé, m'ho pots confirmar? thanks!

Un poc agraciat dia de mitjans de juny, en comptes de l'acostumada irrupció del enèrgic mestre, entren ordenadament en classe 2 mags (les seves robes són inconfusibles pel seu valor, color i falta de classificació com d'alguna altra classe) a més del susdit Gerbrantius.

Els dos mags, el regi Protantus i el grassonet Alarmon, se situen a banda i banda del faristol de Gerbrantius i ell es col·loca alçat sobre ells a darrera del propi faristol, en una posició d'honor amb la qual ni Protantus ni Alarmon semblen sentir-se massa còmodes.

(llatí)-Bé, bé, estimats alumnes, ha arribat l'hora de la famosa prova. Acudiu al meu segons us cridi i us diré quines paraules heu repetir -diu el mestre amb una veu baixa sense sentiment que us resulta bastant impròpia d'ell. Fins i tot els menys empàtics dels alumnes poden percebre que aquesta prova li ve imposada i no és del seu gust.

Quan en Gerbrantius em crida, m'aixec, amb els ulls com a plats i amb les cames tremolant. Vaig cap al faristol, mirant els tres mags, caminant poc a poc. Quan arrib davora el mestre, sent la paraula que m'ha tocat dir. Alleugerit, faig un alè...

- Incudem - dic de forma segura. Veig en Gerbrantius que assenteix amb el cap i m'indica que puc tornar a la meva cadira, cosa que faig molt més aviat que abans i amb un mig somriure a la boca.

Com que m'imagin que jo no particip m'assec al meu pupitre per primera vegada des de principi de curs i me dedic a "animar" discretament als alumnes que posen cara de pet.

Quan surt el nom de'n Fulminis s'aixeca d'un bot quasi tirant la cadira, i es pot sentir un "joder, joder, joder, joder..." xiuxiuejat mentre va cap al faristol. Quan sent la paraula, sense deixar passar ni una dècima de segón diu cridant el primer que li passa pel cap:

- Caelestis, celestial! - No pot evitar un somriure de orella a orella quan en Gebrantius assenteix amb el cap, una mica mosca. Torna a la cadira fent senyes mig d'amagat als seus companys "tomatomatomatomatoma!!!"

Metus s'aixeca cerimoniosament. La presència de Protantus és més que suficient per a que no faci cap absurd i per a que demostri ser un bon al·lumne. Malgrat tot, quan Gebrantius li diu la paraula en qüestió, Metus no pot evitar fer un somriure de confiança.

-Testudo, (cat)tortuga.- Diu en veu alta i clara. Encara que no es gira per veure la reacció del seu pater, pot sentir la satisfacció d'aquest en haver complit correctament el deure.

Flindi s'aixeca amb el coneixement de que tot sortirà bé, avança segur i en arribar al tribunal saluda en llatí, però sense mostrar arrogància. Tot seguit escolta la paraula, Fatum. Sense dubtar un segon la repeteix d'una manera acceptable, li donen el beneplàcit i se'n va a jugar fora...

Els alumnes van desfilant davant el professor i els 2 mags un a un, afrontant el millor que poden la prova, uns millor, altres pitjor.

D'entre els que més tracteu vosaltres, Mamadú "el príncep fosc", sorprèn per la seva adaptació, ja que supera la prova sense cap problema malgrat els seus inicis problemàtics des d'una llengua no romànica. Yusuf també la supera, somrient com sempre, sense gairebé haver-se esforçat. Magnus, en canvi, pràcticament mastega la seva paraula, per la qual cosa rep una severa mirada de Gerbrantius. Aitor a punt està de suspendre també, però el deixen passar. Orrin és la estrelleta que brilla avui a la classe, els seus esforços són recompensats amb la millor nota, guanyant així una singular moneda d'or amb el símbol de l'aliança (una serp que es mosega la coa) i una succinta inscripció commemorativa en llatí (que encara no podeu entendre) que imprimeix Alarmon in situ mitjançant un encanteri.

Per la seva banda, tant Martín com Mario, que no han fotut ni brot durant tota l'estació, són suspesos, tot i que les seves dues paraules eren normaletes (triades per a ells probablement perquè no pogués acusar-se de res al professor). El seu càstig, com el dels altres suspesos, a part de ser represos pels seus respectius tutors, consisteix a passar encara més temps a l'aula. Del seu grup també suspèn el petit Gerard, potser massa petit, potser massa influenciat per Martín i Mario.

El cinquè suspens va per l'anodí Pere, a qui en escoltar la seva paraula, "Venerabilis", li dóna per tartamudejar, es posa vermell com una tomàtiga i és a punt de patir un col·lapse. Es retira sense que li donin ni permís.

El sisè suspens se l'emporta Marguerite, que ja va tremolant cap al tribunal i que quan escolta la paraula es bloqueja, la diu mal tres vegades i finalment trenca a plorar. Només Gerbrantius mostra compassió i li permet retirar-se.

Finalment sobresurt el cas de la cantarina Leire, que davant el repte de l'enorme i dificultosa Tintinnabulum no només la pronuncia perfecta, sinó que ho fa amb un somriure a la cara i to musical.

Uns dies després del concurs de llatí, en Kelemen sent na Leire cantant una cançoneta en euskera. Em gir cap a ella i l'escolt una estona. Després, com a recordant alguna cosa, m'aixec i m'hi acost i, amb les galtes un poc vermelles, li dic:

- (eus) Hola Leire, ja fa temps que no venc a parlar amb tu... mmm... l'altre dia a l'examen de llatí ho vares fer prou bé, eh? ... (un silenci)... No he pogut evitar sentir com cantaves, aquesta cançoneta em recorda a la meva terra... (un altre silenci) ... Però bé, he vengut perquè amb un grupet d'amics estam pensant fer una "excursioneta", t'apuntes? Si ho fas, no ho pots dir a ningú, perquè és un lloc on els majors no ens deixen anar. Si em dius que si, et contaré on anam i com hem quedat.

Leire sonríe y se ruboriza hasta la raíz del cabello.
- (eus) Gra.. gracias... Kelemen. - Responde con voz algo temblorosa - Me alegra que también te fuera bien la prueba... Yo... - Leire baja la mirada y rasca con la suela del calzado el suelo, como cavando con el pie - Yo... yo... no me atrevo a desobedecer... - Parece triste y algo azorada - Pero no te preocupes. - añade rápido - No me chivaré. Vuestro secreto está a salvo conmigo.- Leire suspira y calla. - Os deseo suerte... Cuando regreséis... ¿me contarás qué tal os ha ido?
La niña fija, suplicante, sus azules ojos en Kelemen, esperando una respuesta.